Toni Soldevilla, excapità de l’Espanyol: "Tenia un problema d’addicció i el tindré la resta de la meva vida"

"Ja es veia que la meva vida seria una mica fotuda". I Toni Soldevilla es posa a riure. Ha trobat un moment per xerrar després de posar unes patates a la paella. Aquesta entrevista va estar cuinant-se durant un any, amb missatges que de vegades quedaven als llimbs i que tornaven a aparèixer a la pantalla sense previ avís. Tots dos assumim que, quan es mira cap endins, quan les fotos fosques no admeten filtre, el respecte passa per sobre del temps. Soldevilla, avui, està en pau.

¿Diria que és més feliç ara o quan era futbolista?

¡Quina manera de començar! Crec que vaig ser molt feliç jugant a futbol. Com molts nens, volia sortir a la televisió, jugar en camps de Primera. Vaig competir al màxim nivell, vaig guanyar títols, vaig aconseguir moltes coses... El futbol m’ha ajudat molt. Vaig conèixer gent meravellosa i vaig construir una vida fantàstica. Però li he de dir que, quan s’acaba el futbol, es té por. Jo també en vaig tenir. Si bé he sabut reinventar-me. Avui tinc una sensació de satisfacció amb mi mateix que abans no tenia. Amb 47 anys, ho valoro tot molt més. Després del que he viscut, ser aquí em fa sentir orgullós de la persona que soc.

¿Què fa ara?

Visc a Alacant, a la platja de Sant Joan. I soc entrenador personal des del 2014. Un any abans de retirar-me vaig començar amb els entrenaments personals, i segueixo amb això. També soc a l’AFE des del 2019, el sindicat de futbolistes. Porto la delegació de les Canàries. A més, de manera puntual, soc professor en una escola de formació de fitnes. Això m’omple. M’encanta la docència i estudiar. ¿Qui m’ho havia de dir a mi, que em saltava totes les classes quan era petit?

¿Va arribar a acabar els estudis?

Vaig arribar a acabar l’EGB [riu]. D’aquella manera i perquè la meva mare em va dir que, si no, m’esborraria del futbol. I vaig dir: "Hòstia, sense futbol no». Després vaig fer una formació professional. No tenia gaire clar cap a on volia anar. No m’agradava gaire estudiar. Així que després de dos anys ho vaig deixar i vaig començar a treballar. Però la meva carrera com a futbolista va ser molt precoç. Als 17 anys vaig firmar amb l’Espanyol.

¿I de què treballava?

Amb el meu pare, que era escombriaire. Anàvem per Viladecans, portava la zona industrial recollint les escombraries, el cartró... És que els meus pares em deien que, si no estudiava, havia de treballar. I ho vaig anar compaginant amb el futbol. Recordo anar a entrenar ple de merda perquè venia de treballar. Llavors em van agafar José Manuel Casanova (l’ànima del planter de l’Espanyol), que en pau descansi, i l’entrenador Paco Flores, i em van dir: "A veure, centra’t una mica. Si vols dedicar-te a això, el ritme de vida que portes no és gaire apropiat». És clar. Jo els deia que havia de seguir treballant, que era el que em deien els meus pares. Però vaig tenir la sort d’anar al filial quan encara era juvenil, i aquell any vaig debutar a Primera. Vaig poder deixar les escombraries i dedicar-me a la pilota.

¿La fama va venir molt ràpid?

No és que vingués ràpid, sinó que va arribar de cop. Jo vinc de família humil. Els futbolistes ara estan molt més preparats. Gràcies a Déu donen molta més importància al tema emocional, que és molt important per a una persona de 18 anys que d’un dia per l’altre comença a guanyar més diners que els seus pares. Per a tota la família va ser una sorpresa.

¿Què va fer amb aquells diners? ¿Era una màquina de gastar?

No, no, vaig continuar amb la meva vida normal... No em volia comprar un cotxe, ni dos. La meva idea era comprar-me una casa i ho vaig fer. Òbviament tenia capricis, com roba de marca i coses així. Vaig passar de comprar-me la roba al mercat ambulant a anar a El Corte Inglés.

¿Amb qui s’avenia més?

Tamudo, De Lucas... Em portava bé amb tots. Érem una familia. Amb qui més sortia era amb Alfredo Argensó [exporter de l’Espanyol]. Sí, amb ell sortia una mica més.

A fer una Coca-Cola.

Sí, més o menys [riu].

¿Va arribar tan lluny com volia en la seva carrera o això és una cosa que el tortura? ¿Es retreu alguna cosa?

No. Ara no. Vaig arribar a Primera Divisió, vaig jugar 133 partits amb l’Espanyol, vaig estar a l’estranger, vaig viatjar... És cert que vaig tenir molts alts i baixos. Però tot forma part del meu procés vital. Com caure i aixecar-me. He sigut una mica periquito en aquest sentit, que hem de lluitar contra moltes coses. Em sento feliç quan em miro i em dic: "Hòstia, Toni, al final vas arribar». Vaig saber reconduir la meva vida. Estic sa, fort, feliç.

Quan va debutar amb l’Espanyol (el 19 de febrer de 1997) el van expulsar. Ben ràpid.

Sí, sí (riu). Allò va ser un trauma. Ja es veia que la meva vida seria una mica fotuda (continua rient). No vaig ser com Tamudo, que va debutar i va fer un gol. Em vaig veure convocat per jugar contra l’Athletic de Bilbao a Sarrià. Ens van marcar un gol als 10 minuts i, no ho sé... L’entrenador, Vicente Miera, em va dir que escalfés. Hòstia, jo no ho veia clar. "Doncs ja veurem si entro», em vaig dir. Poca estona després (minut 23) em fa sortir per Benítez. I res, just abans d’acabar la primera part, al minut 44, li vaig fer una entrada dura a Alkiza al centre del camp. Era una mica el meu ADN. I l’àrbitre, que era Brito Arceo, em va treure la vermella directa, el tio. Em volia morir. Em vaig tirar a terra. Jo crec que l’àrbitre podia haver sigut una mica més benèvol. Brito Arceo... En una setmana vaig perdre 7 o 8 quilos. Em deia: "Hòstia, ja no torno a jugar en Primera. El somni de la meva vida se n’ha anat a prendre pel cul...». Però vaig complir el partit de sanció i al següent ja vaig ser titular contra el Madrid.

També n’hi va clavar una bona a Ronaldinho.

Sí, sí, m’agrada fotre castanyades (fa una riallada). Va ser en una final de la Copa Catalunya a Tarragona. Se’m van creuar els cables. El blau amb el vermell... i va saltar una espurna. No vaig fer una entrada per lesionar-lo, però va estar fora prop de tres mesos. Es va recuperar i ja està. Tan amics.

¿Com era vostè com a futbolista?

Tenia de tot una mica. Sí que era bastant dur. I amb els anys, més. També sabia sortir amb la pilota. Però és veritat que era molt contundent. Recordo un partit en una semifinal de Copa en el qual Paco Flores em va fer jugar contra el Madrid a Montjuïc. A la primera entrada ja vaig clavar una hòstia a Raúl... "¿Ja, Toni?», em va dir l’entrenador. Jo tenia 20 anys. I li vaig respondre: "Sí, sí. És el que hi ha».

¿Què és el que va passar a la Corunya? Va viure un episodi que va marcar la seva carrera.

(Manté el silenci uns segons per pensar). Va ser una situació complicada. Estava lesionat. M’havien d’operar del menisc. I Luis Fernández, que llavors era l’entrenador de l’Espanyol, ens va dir que havíem de viatjar tots i estar amb l’equip abans de jugar contra el Dépor. Jo vaig viatjar lesionat. No vaig anar-hi per jugar sinó per recolzar, perquè vivíem un moment complicat. Recordo que vaig anar a sopar amb Lopo i De la Peña. Ells van tornar a l’hotel i jo em vaig quedar per allà...

No va tornar.

No vaig aparèixer l’endemà a l’esmorzar. No vaig aparèixer al dinar. No vaig aparèixer al camp... Tots els problemes que havia tingut des de feia anys [en relació a l’addicció a les drogues] es van destapar. Des del club ja no hi havia manera de tapar-ho. Vaig arribar a una situació insostenible. Vaig estar en un centre a València.

En la seva estada al centre, ¿què va descobrir?

Intento que totes les hòsties, que tots els problemes que he tingut en la vida, m’ensenyin sempre alguna cosa. No em sento gens orgullós de l’actitud que vaig tenir professionalment, i encara menys com a representant del meu club. Però el fet de sortir, d’haver de parar, d’haver d’exposar-me i que la gent sabés una mica més sobre la meva vida i el que m’estava passant... al final em va ajudar. Anys enrere, tot el que tenia a veure amb problemes de salut mental, amb psicòlegs i psiquiatres, era un tabú. Era molt difícil dir: "Hòstia, doncs vaig al psicòleg», tot i que és molt natural i tots ho hauríem de fer. Però en aquell moment era més difícil i em va fer acceptar que era una de les ajudes que necessitava perquè la meva vida funcionés.

¿Què li van diagnosticar?

(Beu aigua i continua.) Em van diagnosticar un trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat, a més de la depressió que patia. Jo no tenia ni puta idea de què era el TDAH. Vaig ingressar al centre a València i després vaig tornar. Vaig estar sis mesos a la Vall d’Hebron amb el psiquiatre Miquel Casas. Em deien que jo era un perfil clar de TDAH en adults. Jo seguia sense tenir ni idea de què era. Durant el temps que vaig estar sense jugar em van començar a tractar farmacològicament. Hòstia, vaig notar un canvi al meu cap, a nivell emocional, pel que fa a pensaments... Semblava una altra persona. Algú a qui no havia conegut en els meus 24 anys de vida. Em vaig començar a entendre. I, sobretot, em vaig començar a acceptar. Tenia una malaltia. Un trastorn mental tractable.

¿No queda cap mena de sentiment de culpabilitat?

¿Amb mi?

Sí.

No. Avui, no. Però sí que ho he passat molt malament, eh? Les coses com són.

Quan diu que molt malament ¿fins a quin punt?

[Respira profundament i continua]. M’he sentit fracassat, frustrat, culpable... Em preguntava una vegada i una altra: "¿Per què? ¿Per què? ¿Per què?». I hi havia una resposta. Estava malalt. Tenia un problema d’addicció i el tindré la resta de la meva vida. I el que he de fer és responsabilitzar-me’n i estar com estic avui. Ja està. És una cosa que m’acompanyarà sempre. Els futbolistes som persones. Que siguis futbolista no t’eximeix de tenir els mateixos problemes que pugui tenir un forner, un obrer o el veí del costat. No sé si em va tocar, si és una cosa genètica... M’és igual. Sé que és una realitat en la meva vida.

Quan diu vostè que un addicte ho és per a tota la vida, és un primer pas cap a l’acceptació.

És clar que sí. Tot i que al principi costa. Quan no en tens coneixement penses que és per hàbit, per vici. Ho entens quan comences a tractar-ho, ja que és una malaltia. Incurable, però sí tractable. Amb responsabilitat i amb ajuda. No pots oblidar-te’n mai. D’això fa moltíssims, moltíssims anys. Però jo no m’oblido d’on vinc. I de com he estat. Això fa que sempre recordi situacions complicades, fotos negres. I continuo demanant ajuda quan la necessito. Has de saber d’on vens per no tornar allà. No vull tornar-hi mai més.

Expliqui’m un somni.

L’explico. M’agradaria tenir una casa al camp. Però no soc Marcos Llorente de l’Atlètic (riu).

Amb ulleres grogues.

¡De cap manera! No en aquest sentit. Però m’encanta la naturalesa. Just aquesta setmana he tornat del Pirineu. M’encanta la muntanya, fer senderisme... El meu somni és tenir una caseta al camp. Amb el meu hort, viure de les coses que cultivo. ¡No sé si sabré algun dia cultivar una patata! (riu). I, és clar, vull veure el meu fill, el Marc, creixent feliç.