La persona que té cura del benestar de l’Olot i del Bàsquet Girona

«Abans, si estaves malament, et deien que havies d’anar al psicòleg. I això valia tant per l’aspecte personal com l’esportiu. Si no tenies resultats, insistien amb el fet que hi anessis. Afortunadament, això ha evolucionat molt. Ara hi ha molts més jugadors i clubs que et busquen per fer un treball de prevenció, disposar de més eines i tenir més solucions», explica Nora Ayala (Bescanó, 1999), psicòloga esportiva de la UE Olot i de la base del Bàsquet Girona, a més de treballar amb una cartera d’esportistes professionals, especialment del món del tennis.

Ayala va ser tennista. «Competia en l’àmbit professional, sí. En dobles, vaig aconseguir entrar en el lloc 800 del rànquing WTA. En individual, era la mil i escaig. Arran d’haver viscut el món de l’esport des de dins, amb la constància i la disciplina que exigeix, vaig sentir la necessitat de tenir més recursos i em vaig interessar pel món de la psicologia esportiva», comenta. Va ser en plena adolescència, entre els 16 i els 17 anys, quan el pare la va ajudar a trobar un psicòleg esportiu. «Llavors, molts jugadors ja en tenien. Cal tenir en compte que sent un esport individual, s’estava més obert a això. Al voltant dels col·lectius potser no es veia gaire, però ja començava a estar present».

A l’Olot, que començarà un nou curs a la Segona RFEF, la bescanonina ha aprofitat l’estiu per establir les bases del curs. «La pretemporada serveix per construir l’equip, consolidar els valors que ha de tenir i els imprescindibles que ens hem de marcar, a banda de fixar els objectius que volem assolir». Ayala destaca dos vessants: la grupal i la individual. «Pel que fa al grup, els futbolistes estan obligats a fer les activitats que proposo. Que al final es tracta d’una cosa tan natural com el fet de crear un entorn segur, on tothom se senti còmode i pugui ser ell mateix. Ara és època de cohesionar i conèixer-nos entre tots. I això es pot construir anant a fer un vermut. Si quan arribin els moments difícils hi ha un vincle molt fort amb les persones del teu voltant, els afrontaràs amb una energia molt diferent que si aquest no existeix. Al final, dins d’un equip, els jugadors es necessiten els uns als altres; encara que la situació de cadascú no sigui idèntica».

«Ningú no està obligat a fer xerrades en solitari, però la meva feina també inclou fer un acompanyament individual. Si algú ho necessita, estic a la seva disposició. De fet, si detecto alguna anomalia, també m’apropo per intentar desxifrar què passa. Els jugadors tenen aquest recurs; si volen, el poden aprofitar. És evident que depèn molt de cada caràcter i de l’afinitat que es generi. No amb tots els psicòlegs tens el mateix feeling i és normal connectar més amb uns que amb uns altres. Però el que vull és que vegin que hi ha algú a darrere seu. Han de sentir que tenen gent que es preocupa per ells», afegeix, I ressalta que «la predisposició hi és. Com el tema ja no és tabú, solen ser ells els que agafen la iniciativa».

La gironina reconeix que en el futbol «hi ha certs patrons de conducta que es repeteixen, però una mateixa situació afecta de diferent manera a cada persona. No actua igual un jugador veterà i consolidat dins l’equip, que també pot continuar aprenent; que un nano jove, que acaba d’arribar, no té clar quin rol ha d’agafar, o que disposa de pocs minuts». On està la clau? «En el fet de sentir-se part d’allò que es fa. Potser un futbolista no té el paper que voldria, però això no vol dir que es desenganxi de l’objectiu comú. Pot continuar donant el millor de si mateix diàriament. Aquest és un dels motius pel qual sempre recalco que el més important és el procés. Cal picar pedra cada dia». A la vida, cap esforç no cau en l’oblit.

Ayala, integrant de ple del cos tècnic liderat per Roger Vidal, deixa clar que la confidencialitat és bàsica. «M’agrada explicar els límits, perquè no hi hagi confusions i quedi tot clar. No aniré corrent a explicar-li a l’entrenador el que m’ha dit o com se sent un jugador, ni al contrari. Ara, si volen que obri un pont de diàleg o els agradaria fer saber alguna cosa, llavors ajudaré, sí».

Respecte a l’entitat de la Garrotxa només té paraules d’agraïment. «L’Olot fa sentir bé a les persones, és un club que cuida a la gent. No trobes mai una mala cara, el tracte és fantàstic i això provoca que tothom se senti acollit molt de pressa».

Un món masculinitzat

«Estic en un espai on la majoria són homes i és cert que fa una mica de respecte, però sóc una persona més i em valoren per com sóc i com treballo, no pel gènere. És evident que com a noia t’has de fer forta i contundent en certes situacions, però no tinc cap queixa de com se m’ha acceptat dins del grup; ni com a dona, ni com a psicòloga esportiva», verbalitza la bescanonina, que, a part de fer una feina presencial a Olot i ser als partits que es disputen al Municipal garrotxí, monitoritza a la plantilla des de la distància en el seu dia a dia.

I del futbol, al bàsquet. Ayala també és la psicòloga esportiva de la base del Bàsquet Girona: començant per l’escoleta fins a l’U22. «És una tasca molt diferent. L’Olot vol rendiment, necessita resultats. En canvi, al Bàsquet Girona es valora molt més la formació. Hem de tenir present que són nens i nenes que s’estan descobrint a si mateixos. La idea és que tinguin una experiència positiva, que s’ho passin bé durant l’entrenament, que s’envoltin de gent agradable i que arribin a entendre que l’esport, i els seus valors, són una eina d’aprenentatge brutal».

La feina no només se centra en els futurs jugadors i jugadores del pavelló de Fontajau, que assisteixen a tallers psicoeducatius. «Ens centrem molt a formar entrenadors perquè tinguin un espai on expressar-se. La seva figura és rellevant: són els encarregats de comunicar als jugadors, perquè aquests puguin créixer». I encara hi ha més. «També posem el focus en l’estructura del club. En quina identitat volem tenir, en com volem transmetre segons què als pares i mares dels nens i nenes que vesteixen la samarreta del FIATC Girona. Hem de saber com volem que ens coneguin i qui volem ser», finalitza.

Subscriu-te per seguir llegint