Xavi Espart m’esgota

Hi ha futbolistes que il·lusionen, d’altres que sorprenen... I després hi ha Xavi Espart. El del Maresme ha decidit convertir la polivalència en una malaltia contagiosa. Això seu comença a ser preocupant perquè ja no sabem exactament què és. O, pitjor encara, ja intuïm íntimament, i en un temps ridículament curt, que pot ser el que li vingui de gust. Va néixer migcampista, es va acostumar a jugar d’interior i, quan semblava que amb això ja n’hi havia prou, algú va decidir col·locar-lo de lateral dret, i va funcionar. Llavors va arribar el lateral esquerre. També va funcionar. I ara un comença a sospitar que, si demà Flick el posa de pivot, de central o de venedor d’hamburgueses a la graderia, el de Vilassar no trobaria prou vedelles per abastar el que és capaç de servir.

El que és realment inexplicable és la naturalitat. No sembla un migcampista disfressat de lateral. Ni un lateral fent d’interior per necessitat. Sembla que totes les posicions l’estaven esperant; i juga tant per la dreta com per l’esquerra com si hagués nascut als dos flancs alhora. Flick, que no és home d’espantar-se fàcilment, ja ha descobert el filó. El posa on li dona la gana i Xavi respon amb la tranquil·litat de qui canvia d’habitació a casa seva.

La reencarnació de Lahm

Hi ha jugadors molt complets, però Espart és més que això, perquè a més de precís com un rellotge suís, és integral com aquelles navalles, també suïsses, que les obrim com les obrim, sempre donen el servei adequat trobant solucions a problemes que encara ni tan sols sabíem que teníem.

I és que, si als 19 anys ja pot ser lateral dret, lateral esquerre i interior amb la parsimònia més absoluta, t’acabaràs preguntant on trobarem el seu límit. I em temo que no trobarem la resposta. Sigui com sigui, dilluns vaig ser a l’Spotify Camp Nou al·lucinant, i no parava de fregar-me els ulls per assegurar-me que el morenet que tenia corrent davant meu no era la reencarnació del mateix Philipp Lahm.

Subscriu-te per seguir llegint