Alba Torrens, jugadora d’Espanya: "El bàsquet t’ensenya a exigir-te, però també a perdonar-te"

¿Com està?

Ara mateix, el primer, agraïda i feliç de poder tornar a formar part d’aquest equip, de la selecció. Per a mi sempre ha sigut un lloc molt especial i no he donat mai per fet la meva presència. Sempre he treballat per tenir l’oportunitat de ser-hi. Estic amb il·lusió i ganes. Això es tradueix en la motivació, en el treball de cada dia i, sobretot, de compartir moments tant dins com fora de la pista amb un equip molt especial.

¿Com viu aquests dies previs al quart Mundial?

No hi penso gaire, la veritat. El que em fa molta il·lusió és que l’equip, que la selecció torni a estar davant de les portes d’una competició com el Mundial, després de no haver estat en l’últim. Quan hi ets dins tants anys veus que la feina és de moltes persones, no només de les jugadores que es veuen, sinó també del treball del Miguel, de tot l’staff, de tota la federació... Quan fa molts anys això ho valores molt. És una felicitat compartida que va més enllà de tu. T’alegres pel fet que tornem a estar al Mundial i ho visc una mica així, amb la mentalitat de sumar a l’equip. Tenim un objectiu comú, que és donar la nostra millor versió, tant cada un en la seva part com en equip.

¿Quin és l’objectiu que es marca individualment i que es marca l’equip per a aquest Mundial?

Jo crec que la selecció sempre s’ha caracteritzat per crear el millor equip. Crec que això sempre ha sigut la clau de tots els èxits que hem tingut. El millor equip a la pista i el millor equip a fora. El temps ens ha demostrat que com més equip ets, normalment hi ha millors resultats. Crec que aquest és l’objectiu. Hi ha molts miniobjectius, tant tàctics com tècnics, com també objectius d’equip. Però crec que la mentalitat és ser cada dia una miqueta millors, estar més ben connectades, jugar una miqueta millor i estar en la nostra millor versió. Treballar el dia a dia, que les ganes de ser allà no ens treguin el que volem. No esperar què pot passar o tenir expectatives, sinó pensar què podem fer ara per preparar-nos el millor possible.

¿El Mundial es disfruta o es pateix més?

Jo suposo que és la dualitat de tot. Com en tot, sempre hi ha les dues parts i crec que no seria realista, però no diria patir. Canviaria la paraula. Crec que disfrutes de ser aquí. Com deia, ja no només per estar a les portes d’un Mundial, sinó també per l’equip que s’ha format, per l’ambient que hi ha i per això es disfruta cada petit moment. Després sí que hi ha aquesta tensió bona. És un repte. Al final, aquest repte és donar el millor de tu. No diria patiment, sinó aquest repte de ser la teva millor versió i també la millor versió de l’equip.

¿Com ha canviat l’Alba des del primer Mundial fins ara?

Espero que una mica [riu]. Una miqueta segur. Cada persona va fent una evolució. No sé si he canviat jo, però sí que ha pogut canviar la perspectiva: com veus les coses, com les sents, com les perceps. Crec que és més una mica la visió. Potser hi ha coses que són les mateixes, però tu les veus diferents. I després intentes aportar en cada moment en el rol que estàs i aportar al màxim en la mentalitat. No ha canviat el que sempre ha sigut l’objectiu: sumar. Però sí que el meu rol ha anat canviant en els diferents anys i en els diferents campionats. Sempre amb aquesta mentalitat de sumar a l’equip i amb aquesta exigència, responsabilitat i compromís de buscar la teva millor versió per al servei de l’equip.

¿De cara a aquest Mundial ha assumit el paper de mentora?

És un camí de doble sentit. Crec realment que en la diversitat hi ha la força i que ens aportem mútuament. No és unidireccional, que jo pugui tenir més experiència i sigui la que digui, parli o comenti. Va en totes les direccions. Crec que totes aportem, totes sumem. És un lideratge compartit. Hi ha moltes situacions i en cada moment crec que hi ha jugadores que agafen aquest lideratge, aquest rol d’estar al capdavant, tant dins com fora de la pista. Crec que aquesta també és una força. Segur que encerto i segur que m’equivoco, però sí que intento mirar en conjunt, mirar per l’objectiu comú i sumar tant dins com fora de la pista.

Són molts anys competint al màxim nivell. ¿Què creu que ha après sobre si mateixa i també sobre el bàsquet?

Crec que el bàsquet ha sigut per a mi una eina d’autoconeixement i d’assaig de sentir moltes emocions. Crec que m’ha desafiat en molts sentits, al final, a millorar la meva millor versió. T’ensenya a exigir-te, però també a perdonar-te. T’ensenya a guanyar, però també a perdre. Al final és com tot i és trobar aquest equilibri. T’ensenya a tenir un compromís total. Al final no ho separo de qui soc o de la meva vida, sinó que ha sigut la meva manera de viure. Ha sigut per a mi una eina per evolucionar. Podria dir que m’ha desafiat a poder ser millor en tots els sentits.

Ha repetit en diverses ocasions que al bàsquet no li demana, sinó que li agraeix. ¿El què?

L’oportunitat de poder viure un somni des de petita. Poder haver viscut totes les experiències que he viscut, competint al màxim nivell en diferents campionats, països i situacions. Tot el que m’ha ensenyat i m’ha desafiat. I, sobretot, les persones que he trobat pel camí. Realment em sento molt afortunada i agraïda de tot el que hem viscut. Per això ara mateix no demano res més, sinó que em pregunto què li puc continuar donant.

¿S’ha plantejat si aquest serà l’últim Mundial?

Ja fa uns anys que em faig aquesta pregunta, perquè al final ets molt conscient que en algun moment la teva carrera s’acaba. Crec que com a esportista també tens un procés que pots treballar i acceptar quan arribi aquest final. Ara mateix no et sabria dir quan serà. Sé que arribarà en algun moment. El meu objectiu és anar-me’n en pau. Crec que aquest pot ser el millor trofeu de la carrera.

n