Laia Pèlachs, medallista al Mundial de piragüisme: «No li volia agafar odi a l’esport que m’ha vist créixer»

Va ser arribar al CN Banyoles i començar a rebre felicitacions, petons i abraçades. «És molt ben parit tenir aquesta rebuda», confessa Laia Pèlachs (Banyoles, 1998), que la setmana passada va aconseguir la seva primera medalla en un Mundial de piragüisme absolut: una plata a Polònia, després de ser segona en la categoria K1 1000. «Aquest any ha sigut tot diferent, perquè no vaig començar concentrada amb la selecció, vaig començar a casa després d’un temps de descans. Aquí, la gent ha viscut la meva pretemporada molt intensament. Molts cops feien un esforç per acompanyar-me en els entrenaments, i possiblement no era el que els tocava. Per això el fet de viure-ho de primera pell fa que emocioni més». La banyolina fa uns vint anys que va entrar al club. «Són la meva família», indica.

Aquesta no és l’estrena de Pèlachs amb les medalles: n’ha assolit un centenar entre campionats nacionals i internacionals, en què destaquen una plata i un bronze en Europeus absoluts de K2, una plata en el Mundial sub-23 de K2 i un bronze en l’Europeu sub-23 de K1. «Sabia que tenia el nivell. A mesura que han transcorregut les competicions, veia la meva millora. Al Mundial vaig arribar en la millor forma de tot l’any. No sabia què em podia esperar, però estava convençuda que podia fer-ho. I vaig sortir amb la medalla al cap», respon, feliç, i continua: «Més que per la medalla en si, que al final això és un objecte, per la satisfacció del fet que, després d’un any en què no volia quedar-me amb cap espina i m’havia proposat donar-ho tot, he fet un procés evolutiu ascendent, amb calma, tranquil·litat i confiança, que ha sortit magníficament bé».

No oblidarà la cursa la resta de la seva vida. «Quan feia poc que havíem sortit, vaig mirar una mica de reüll com anava, i em vaig dir que alguna cosa ja tenia», reconeix. Va fer un temps de 4:14.76 només superat per l’hongaresa Zsoka Csikos, amb 4:11.95. «Per a bé o per a mal, com coincidim a totes les proves, ja sé com competeixen les meves rivals. Jo, per exemple, sóc la que més puja al final. I si ja al principi anava al davant, tenia clar que d’allà no baixaria. I com més temps passava, i més mirava, més consolidat ho tenia, fins que només volia que s’acabés ja per confirmar-ho». Per un moment, fins i tot, va pensar en l’or. «Sí, sí. Vaig rumiar si pressionar-la de valent o no, però aquesta noia...(riu). Aquesta vegada no va ser, però no descarto somiar en l’or més endavant. És clar que sempre és l’objectiu, quan s’entrena. I no vaig posar-me cap límit: si hagués pogut més, hauria anat a més. Però va anar així». D’ambició no en falta.

Exigència diària

De feina, tampoc. «Pràcticament, passem el dia entrenant. Quan estic concentrada amb l’equip nacional, solem fer quatre sessions diàries: a les 9.30 hores, a les 11.45 hores, a les 16 hores i l’altra a partir de les 17 hores. Això, dilluns i dimarts. Dimecres, en fem dues al matí; i dijous i divendres, quatre més. Ah, i dissabte en cauen un parell o tres. No sé quantes hores són, però en són moltes. Aquí a Banyoles també em passa, que entrenem sempre», admet Pèlachs, que es dedica plenament a l’alta competició, però també estudia nutrició. «Ja he acabat la carrera, em queden les pràctiques i el TFG. El que passa és que per temes d’entrenaments i tot plegat, no he pogut fer les pràctiques. Avui dia, no tinc 600 hores per dedicar a les pràctiques, perquè és com una jornada laboral durant un any, així que ho tinc en pausa. També he fet el TD1 de piragüisme, que és com un cicle mitjà».

La palista sap que ha de tenir un pla B per a quan posi punt final a la seva trajectòria com a esportista. «Quan s’acaba la feina, s’acaba el sou. Els que cobren tant, que solen ser olímpics, aprofiten aquests anys per a distribuir i invertir bé: es compren una casa i la van pagant i coses d’aquestes. Això cadascú s’ha de saber gestionar en funció del que tingui. Jo ara tinc per viure, però tinc per viure mentre ho faig. No és com el futbol, que després continues vivint d’això. Però quan s’acabi, treballaré encantada». Una atleta d’alt nivell ha de conviure amb un munt de factors, personals i esportius, sense que això afecti a la recerca de l’excel·lència en el rendiment. «Va implícit. Jo no estic pensant en què haig de buscar la meva millor versió, perquè ja se suposa que és el que faig cada dia. I tampoc no penso en el futur, perquè fa vint anys que visc any a any. Bé, vint anys no, perquè era molt petita. Però ja se m’entén. Sempre m’he hagut d’adaptar molt de pressa al que passa: si em classifico per a no sé què, bé; si no, també. O ara toca allò, o allò altre. A mi no m’espanta el no saber què faré, ni l’excel·lència, que no és cap pressió, perquè ho tinc interioritzat. Com l’alimentació, el descans, la vida social… Ja sé el que hi ha, sé que per a fer la meva feina necessito el meu cos. Però no puc pensar en cada centímetre o en cada gram. Hi ha gent que ho fa, i acaba petant. La gent que ho segueix tant al detall, és la que més cremada acaba. S’ha de trobar un equilibri». Va entrar a l’equip nacional el 2014, com a cadet.

La caiguda al pou

Pèlachs avui somriu, però no sempre ha estat així. «Ara sento pau, però per una acumulació de moltes coses, els últims tres anys, concentrada a Galícia, em van anar carregant i carregant. No va ser culpa de ningú: ni de l’entrenador, ni del lloc, ni dels companys, ni res. Però em vaig començar a obsessionar, vaig patir hipotiroïdisme… Es van ajuntar un munt de factors que em van fer explotar», sospira, abans de fer memòria de l’etapa fosca. «No tenia ganes d’entrenar, perquè quan ho feia, patia. M’era igual classificar-me. De fet, ni em volia classificar. Veia a la gent competir i no em feia ni enveja. Va ser com anar d’un extrem a un altre, fins que me’n vaig adonar. Allà vaig decidir parar». Va estar gairebé dos anys sense participar en competicions internacionals: va tornar al maig, amb un doble cinquè lloc en les Copes del Món d’Hongria i Alemanya.

«Pensava que encara que no tingués un futur en el piragüisme, no podia acabar cremada, ni forçant una cosa que en aquells moments no. No li volia agafar odi a l’esport que m’ha fet créixer. Per això vaig aturar-me en sec i quan vaig fer net, vaig voler-ho tornar a intentar. Vaig caure al pou, a baix de tot, per tornar cap amunt. I ara estic aquí, gaudint», assenyala, i recorda a la seva gent, que no l’ha abandonat mai. «El club sencer, els amics, la família… Ells eren els que em deien que jo valia, els que em repetien que feia molts anys que picava pedra i que no podia llançar la tovallola així, sense provar-ho una altra vegada». La banyolina va quedar-se a 0.038 segons dels Jocs Olímpics de París, un cop duríssim. El 2028 hi ha una cita a Los Ángeles. «De moment, vacances. Però tinc ganes, tinc ganes. Ara veig l’Estany tan bonic i, sincerament, sortiria. He recuperat la confiança i sé on puc arribar. Los Ángeles? Allà està, sí. De moment, allà està. Com a mínim, estic col·laborant a la classificació del K1», finalitza. Seria preciós, que hi fos.

Subscriu-te per seguir llegint