La vida és un camí ple de casualitats. Així ha construït la seva trajectòria el pintor i escultor Rodolfo Candelaria, que va néixer fa 79 anys a El Paso (Texas, Estats Units) i que, a mitjans del segle XX, va participar en la Guerra de Corea amb l'exèrcit nord-americà. El 1956, Candelaria va anar a parar a un indret de la Costa Brava anomenat Calella de Palafrugell amb el qual, 50 anys després, encara conserva una relació molt estreta.

"Tot són casualitats. Després del servei militar, jo vaig estudiar a la Universitat d'Oxford, a Anglaterra, gràcies a una beca de l'exèrcit. Quan vaig acabar els estudis no sabia què fer i un amic, que havia estat a Sant Feliu de Guíxols, em va dir: Vés a Espanya", explica Candelaria amb veu pausada i greu. La conversa amb el seu amic el va convèncer de tal manera que Candelaria es va desplaçar fins a la Costa Brava. I aquí segueix. "En aquella època, quan encara no hi havia turisme, jo em vaig trobar tot un país i una cultura diferent; la catalana", explica.

La seva primera residència va ser a Begur, on va conviure amb un grup de treballadors andalusos. Va arribar l'hivern i la tramuntana va començar a fer de les seves. Llavors, Candelaria va fer cas als seus companys i va marxar a Torremolinos (Màlaga). Ben aviat, però, va trobar a faltar la Costa Brava, va parlar amb el seu amic Enric Segú i va tornar a travessar la pPenínsula Ibèrica en direcció Girona.

Amb més pèl a la barba que cabells al cap, Candelaria ja no és aquell home que va entrar amb grenyes a la taverna de Calella de Palafrugell. "Vaig entrar a Can Batlle i tothom em va mirar. Un veí, en Marcelino Soms, llogava habitacions i va dir que a aquell foraster només li deixava una habitació una nit i prou! Aquella nit es va allargar deu anys", diu Candelaria amb un somriure.

Després de passar més de mitja vida a Catalunya, Candelaria defineix els catalans com unes persones amb un caràcter especial i que, en un principi, tanca les portes al foraster. "He conegut el català que viu dins el seu propi castell però que en el moment que obre les portes es converteix en un amic per a tota la vida".

Acostumat al desert de Texas, el nord-americà va quedar impressionat amb el litoral de la Costa Brava. "El mar és una cosa fantàstica. El que he trobat aquí no ho he trobat enlloc", diu el pintor, qui s'asseia a la platja i obserbava el per ell desconegut treball dels pescadors. Candelaria aprofitava aquells moment per prendre apunts i experimentar amb la pintura relacionada amb els pescadors. El pintor recorda que "un dia era a la platja i se'm va acostar un pescador. Em va preguntar què feia allà i li vaig contestar que jo era pintor. Llavors ell em va demanar que li pintés la fusta de la barca, però no ho vaig fer". Candelaria es mostrava sorprès per la feina dels pescadors i, alhora, aquests se sorprenien amb l'ofici de pintor. Fins i tot, alguns dels pescadors "movien els pals i les veles de les barques per fer-me la punyeta", explica mentre s'eixuga la suor del front amb un mocador blanc.

Respecte a la figura dels pescadors de Calella de Palafrugell, Candelaria els descriu com "els amos del seu vaixell, del seu món i del mar. No pensaven que eren els amos d'una simple bot". "Ells tenien una feina molt difícil. Per gràcia o desgràcia, aquests pescadors ara tenen pisos, cases, bars i això va fer que es perdés la necessitat de sortir a la mar". Amb el temps, Candelaria es va arrelar a la terra i a la cultura catalana i va començar a fer acte de presència als dinars familiars dels pescadors de la vila.

La temàtica principal de l'obra de Candelaria són els pescadors. A simple vista són homes anònims però molts d'ells tenen nom i ?cognoms, tot i que Candelaria no vulgui especificar com es diuen: "Jo sí sé qui són. Molta gent em pregunta si és un pescador o un altre i jo els dic que sí. En veritat, però, són composicions de moltes figures". "L'escenari no és res sense les figures. Quan un pescador mira el mar, està mirant el món. L'objectiu és pintar el que imagines que el pescador està mirant, però quan estàs davant el mar es pensa en moltes coses".

Tot i quedar des de bon principi enamorat de la Costa Brava, va arribar un moment en què Candelaria va decidir marxar. Als anys 60, la construcció de cases i l'arribada del turisme a la costa va provocar que fes un altre tomb en la seva vida. El primer destí va ser França. "Allà vaig trobar una gent que vivia en una casa amb vistes a la muntanya i també vaig conèixer gent molt important per a mi i amics del món de la pintura. Era més jove i em passava més estona als bars que pintant".

Després de l'estada a França, el pintor va anar a Itàlia perquè Josep Pla havia parlat molt bé del país i, en especial, de Florència. Posteriorment, va tornar als Estats Units per saludar amistats de Califòrnia i Nova York. Els viatges i contactes obtinguts van ajudar a Candelaria a tenir una visió més global del món. "Tota aquesta gent t'ajuda a obrir els ulls cap a una cultura més mundial i no reduïda a un sol lloc".

Tot i aquesta gira per diferents ?països, Candelaria va tornar a la Costa Brava per retrobar-se, de nou, amb els pescadors. En tornar, però, la gent de Calella de Palafrugell havia canviat el modus vivendi,que Candelaria defineix de la següent manera: "De sobte s'està buscant una vida molt més fàcil. Es crea una societat que no vol treballar i que amb la feina de quatre mesos viu tot l'any. I la gent de la construcció se'n va a fer els estius de cambrer". "Una de les coses que hem perdut en els últims anys és ser amables amb la gent. Tractem els turistes com si fossin una mercaderia", assenyala.

L'any 2000, el pintor va tenir problemes de salut i va decidir donar part de la seva obra a l'Ajuntament de Palafrugell. Llavors, també va decidir deixar la casa de Calella per anar a viure al mig de Palafrugell. En deixar la seva antiga residència, es va trobar que tenia les habitacions plenes d'obres emmagatzemades. "He donat a la vila més de 2.000 obres que estan molt ben cuidades en el Museu del Suro". A més, amb l'objectiu de difondre millor les seves obres i escultures va nèixer l'any 2008 l'Associació Cultural d'Amics de Rodolfo Candelaria.

Quan se li pregunta si està en deute amb els palafrugellens i palafrugellenques, Candelaria respon amb contundència que "la gent d'aquí m'ha donat la vida, conèixer aquest món ha estat fantàstic. La gent aprecia el que faig i hi ha molta gent que fa col·leccions amb obres meves, i no només és gent amb diners. Molta gent humil compra dibuixos meus. Què més vull!".

Tot i pintar el passat, Candelaria també pensa en el futur. "L'especulació que s'ha dut a terme en el món de la construcció ha estat la ruïna principal. S'ha especulat molt a Palafrugell i ens pensàvem que érem una altra cosa. S'han fet tantes vivendes en un poble que no té indús?tria i ara, qui compra els pisos?".

A Candelaria li agrada seure en una cadira just a fora de la seva pròpia galeria, en un carrer cèntric de Palafrugell. Des d'allà observa el món de la mateixa manera que 50 anys enrere mirava els pescadors. Ara, però, tot és diferent. "Abans passaven dos cotxes en un dia i ara tothom té més d'un cotxe".