Peralada va viure diumenge el somni d'una nit d'estiu. El protagonista indiscutible: Jamie Cullum. La resta d'actors: quatre músics que es van repartir la bateria, el baix, els teclats, el saxo, la guitarra i la trompeta.

Les papallones a l'estómac del públic que omplia l'auditori van començar a bellugar-se amb les primeres notes de la cançó The Same Things, mentre el seu ritme cardíac s'accelerava en un intent de fusionar-se amb l'energia que desprenia Cullum des de l'escenari. Un autèntic cicló que va aparèixer vestit amb texans, unes cridaneres sabates blaves i una jaqueta que no va trigar a treure's a causa de la calorosa nit que va acompanyar l'espectacle. Ell mateix diria més tard que Peralada era un "lloc preciós on feia molta calor".

Amb l'art que caracteritza els seductors i transformant les cançons en armes amatòries capaces de conquerir els cors més freds, Cullum va disparar amb la seva sageta alguns dels temes inclosos en el seu sisè treball, Momentum, on s'allunya del jazz endinsant-se en el soul i el pop. El públic va ?embogir amb la versió de Love for $ale amb la qual el cantant i pianista britànic s'apropa a un clàssic de Cole Porter i Everything You Didn't do, cançó que s'ha fet molt ?popular arran d'un anunci de cervesa.

El punt romàntic el va posar Pure Imagination, tema que va donar pas a un breu monòleg de Cullum amb el qual va aconseguir ficar-se el públic a la butxaca explicant diverses anècdotes de la seva paternitat o que tot i estar a punt de complir 34 anys segueix semblant un noi de dotze, arrencant el somriure dels seus fans que seguien amb atenció tots els comentaris del carismàtic cantant que va donar pas a When I Get Famous. Una cançó que explica la història d'un adolescent tímid que decideix tocar el piano i fer-se famós. Això sí, Cullum va assegurar que no es tractava d'una cançó autobiogràfica, paraules que van provocar de nou les rialles entre els seus seguidors. Un dels grans moments de la nit va arribar amb la interpretació de la versió del Please don't stop the music, de ?Rihanna, amb la qual Cullum va seguir teclejant amb força el piano, un estil propi que deixa entreveure l'ADN d'aquest cantant i músic amb una formació autodidacta.

També hi va haver temps per recordar alguns dels temes propis que han convertit Cullum en un geni de la música. És el cas de Twenty something, amb el qual va captivar el món fa quasi una dècada amb les preguntes existencials que tenia amb "vint-i-tants". Molt han canviat les coses des de llavors. El que alguns s'havien atrevit a batejar com el "Peter Pan" del jazz, sembla que s'ha fet gran. Així ho demostra en el seu sisè treball d'estudi on reflexiona sobre la paternitat i on experimenta amb l'electrònica.

Cullum porta la música i la innovació al seu ADN, que el condueixen a usar el piano com instrument de percussió o a jugar amb la seva veu endinsant-se en la tècnica del beatbox picant així l'ullet al hip hop i demostrant a tothom per què s'ha convertit en un dels artistes més inquiets de segle XXI.

Cullum ha crescut però no per fer-se gran deixa de saltar, ballar, pujar a sobre el piano o llançar la cadira si li fa nosa. Això sí, amb el pas dels anys, aquest jove de cabells esbojarrats brilla més que mai endinsant els afortunats que l'acompanyen en els seus ?concerts en un autèntic somni d'una nit d'estiu. El despertar? Seguir atents a l'evolució d'aquest artista de cos petit i energia inesgotable.