19 de agost de 2013
19.08.2013

Poesia i superstició abocada al mar

Un llibre recupera llegendes nascudes entorn del litoral gironí

19.08.2013 | 09:29

Diu la llegenda que la mar és salada perquè un molinet màgic va moldre tanta sal que va acabar enfonsant el vaixell on viatjava; des del fons marí continua molent des de fa segles, i no s'aturarà fins que algú no el trobi. Com la sal que no deixa de produir, el molinet tampoc ha parat de generar històries, meitat certes, meitat mítiques, poblades per pescadors, corallers o mariners, però també corsaris, americanos, sirenes, goges o monstres.

Gairebé un centenar d'aquestes històries formen part del llibre Llegendes de mar de la Costa Brava, on l'escriptor begurenc Miquel Martín s'ha proposat recuperar un patrimoni oral que corria el risc de desaparèixer en poques generacions.

Fill d'una família de pescadors, Martín ha recollit durant anys material sobre les llegendes de la zona de Begur, i per al llibre, va ampliar la cerca recorrent, en un any i mig, el litoral gironí des de Blanes fins a Portbou per recol·lectar testimonis orals i capbussar-se en arxius i documents antics. L'escriptor assegura que ha sigut una tasca maca de fer, perquè li ha permès "conèixer millor el territori i descobrir llegendes que estaven a punt de morir o que eren pràcticament inèdites", com la del monstre de la cova de Sant Pau, a Sa Tuna.

Reescrites en forma de conte, les llegendes permeten a més fer un tast de la parla salada i de l'argot dels oficis mariners, un vocabulari tan en desús com els estris i les pràctiques de pesca i navegació tradicional que designaven.

Un exemple és el lèxic que retraten les històries dels corallers o "coralladors", com els anomenaven a Begur. Durant anys els homes del poble es van dedicar a la pesca del corall i les expedicions, que duraven uns sis mesos i podien arribar fins al nord de l'Àfrica, deixaven els carrers tan deserts de població masculina que "es deia que les dones es podien passejar pel poble amb enagos". L'activitat va ser tan important per a l'economia del poble que la fama dels corallers de Begur arriba als versos del Canigó de Jacint Verdaguer i dos carrers finançats amb els diners dels coralladors van rebre el nom de Vera i Sant Antoni, dues de les poblacions on anaven a corallar.

Begur, juntament amb Cadaqués o Tossa de Mar, són territoris especialment rics en llegendes, explica Martín, tant "per la seva forta vinculació amb el mar com pel seu aïllament i les característiques del paisatge, abrupte i ferèstec, més donat al misteri que altres zones, com la Vall d'Aro o Pals, amb una orografia més planera i amb una vida més dedicada a la ramaderia o l'agricultura que a la pesca".

I és que bona part de les llegendes neixen de la relació d'amor i odi que uneix els pescadors i els mariners amb el mar, que els dóna vida i els dóna mort.

"Tota la gent de mar té una història trista per explicar", diu l'escriptor, i per retrobar els cossos d'aquells que no n'han tornat existeixen tradicions com els panets d'afogat, que la gent de pobles com Cadaqués fa beneir per la diada de Sant Pere, per a clavar-li després una espelma. Aquesta representació del cos i l'ànima dels negats s'abandonava al bressol de les onades.

"Les llegendes són testimonis d'esperances i també de pors", explica Martín, perquè "tot i els anys d'ofici, el mar generava el rebuig del que és aliè i implicava desprotecció".

"La gent de mar és descreguda en matèria religiosa i només creu en els seus sants i els seus patrons, però també té moltes supersticions", afirma l'escriptor. Pronunciar el nom d'un animal maleït, creuar-se amb un capellà o "corb" vestit amb sotana o sortir a pescar el dia Tots Sants era un mal averany.

Fruit d'una sortida de pesca en el dia dels difunts neix el nom de les platges dels Morts de Colera i el Port de la Selva. Qui sortia a mar l'1 de novembre, explica Martín al llibre, "ofenia les ànimes dels que han mort negats" i diu la llegenda que pescadors dels dos pobles van sortir a calar les xarxes i el palangre en dia de Tots Sants, però en lloc de capturar peixos, a prop d'aquells indrets només van enxarxar ossos i calaveres.

"El paisatge també parla de les llegendes", explica l'autor del llibre, que sosté que molts topònims de la Costa Brava amaguen històries mitològiques al darrere, com la platja de la Fosca, a Palamós, on la roca que li dóna nom és el darrer vestigi del palau de cristall de la deesa Pirene, destruït per la fúria i la gelosia del senyor del castell de Sant Esteve, un pretendent rebutjat per l'ésser diví. O de la Font Morisca i la platja del Crit de Mont-ras, on un atac d'un grup de pirates algerians va acabar en tragèdia.

Pirates i sirenes

Les comarques gironines són plenes de narracions de pirateria, perquè els atacs documentats durant segles es van revestir de mitologia fins a convertir-se en llegenda. El corsari turc Barba-rossa, que no va trepitjar mai la costa catalana durant els saqueigs que les seves tropes van dur a terme a Cadaqués i Roses, ha inspirat històries al Cap de Creus, a les illes Formigues -on la tonalitat rogenca de les roques seria el resultat d'una cruenta batalla naval plena de sang- o les Medes i el Montgrí, on se'l coneixia com a Rossegacebes, "perquè ho arrossegava tot, cebes incloses" i s'atemoria la mainada evocant el seu malnom.

Carregats d'exotisme i riquesa, els indians o americanos també van portar llegendes d'ultramar. Algunes, com la del llangardaix de la criolla de Tossa, fruit dels souvenirs extravagants que van dur de les Amèriques; d'altres, com la d'El Conde de Lloret, que va voler pavimentar el terra de l'ermita de Sant Pere del Bosc amb monedes d'or, a causa de l'ostentació i l'abundància econòmica, que contrastava amb les penúries de la població local.

Les històries d'amor entre sirenes i dofins, com la dels Brancs de Canyelles, a Roses; les goges, que filen el tel meravellós amb que l'Aurora obsequia el sol a l'albada, o les bruixes que provoquen la perdició dels pescadors també es repeteixen, tant en diferents punts de la geografia gironina com a les tradicions d'altres pobles de mar.

Des dels països nòrdics fins als pescadors africans i el Japó, no hi ha enlloc una terra que no vulgui trobar una resposta poètica als tresors i malediccions que s'amaguen a l'aigua, ni gent que no tingui ganes de posar nom al responsable que s'encarrega cada dia de salar el mar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook