Burning hell, el tema que va obrir el concert que Tom Jones va oferir dissabte a la nit al Festival Castell de Peralada, inclou una frase en la qual el cantant es pregunta "Quan em mori, on aniré?". Venint d'una persona que acaba de fer 75 anys podia semblar un mal presagi, però es va quedar simplement en una anècdota (potser buscada) perquè tota l'actuació de l'intèrpret gal·lès i la seva banda va ser un exercici de vitalitat, entusiasme i vigor que va sacsejar els espectadors que gairebé omplien el recinte.
Tom Jones té una enorme capacitat, com ja ha demostrat en diversos moments de la seva llarga carrera (va començar a cantar a principis de la dècada de 1960), per reinventar-se, i dissabte en va donar noves i excel·lents mostres: com estava previst i esperava el públic, va fer sonar alguns dels temes més coneguts del seu repertori (Delilah, It's not unusual, Sex Bomb, Kiss...), però ho va fer amb versions noves, fresques, sorprenents, amb una gran varietat de ritmes i registres, que van portar l'auditori del rock més guitarrer al blues més estripat, de la calidesa tropical a les sonoritats country i folk...
Tom Jones no es mou com quan tenia cinquanta anys, però conserva una veu intensa, càlida i potent i l'encant en escena que sempre l'ha distingit. Si s'hi afegeixen un grapat de cançons excel·lents i uns músics esplèndids, és molt difícil que la nit no surti rodona. Això és el que va passar a Peralada, en l'únic concert que el cavaller de l'imperi britànic (per tant Sir Tom Jones) ha ofert aquest estiu a Catalunya en la seva gira It's Tom Jones live.
Durant una hora i mitja llarga, el cantant i els nou músics que l'acompanyaven (amb un protagonisme destacat dels guitarristes, però també amb secció de vents, i dos teclats) van interpretar una vintena de cançons de diferents etapes de la trajectòria de Tom Jones, des dels seus inicis fins a les gravacions més recents. No hi van faltar els grans èxits abans esmentats, però tampoc peces cabdals en la seva carrera com Green Green Grass, Tower of song Mama told me(Not to come) o clàssics com You can leave your hat on.
Un cop acabat el concert, i amb tots els músics reunits al centre de l'escenari, Tom Jones els va anar presentant un a un, dedicant una especial atenció al bateria Gary Wallis (ex-Pink Floyd), el seu director musical i amic des de fa molts anys. "Espero que ho continuï essent molts i molts i molts anys més...", va fer broma Tom Jones, que tot seguit va assegurar que ells havien passat una molt bona estona i que esperava que els espectadors també s'ho haguessin passat bé.
"Bona nit i que Déu els beneeixi a tots", va dir entre aplaudiments i crits d'entusiasme dels espectadors posats dempeus just abans d'abandonar l'escenari, acabant d'arrodonir la nit.
