El mercat de la música porta anys demostrant la seva volatilitat; res és estable ni segur i l'èxit sembla moltes vegades que depengui més d'una loteria que del talent, el treball i la constància. No obstant això, hi ha figures que contradiuen aquests tòpics amb una carrera en constant evolució i marcada pels èxits. Alejandro Sanz és sens dubte un bon exemple: més de vint anys d'èxit, públic de totes les edats i una transició del pop adolescent cap a la worldmusic llatina avalen una trajectòria que aquest madrileny ha forjat a base de composicions pròpies, cançons ben construïdes que l'avalen no només com a cantant, sinó també com a compositor i productor. I és que, a hores d'ara, qui posi en qüestió el bon fer d'aquest músic és que probablement no s'ha parat a escoltar-lo.

No es pot negar que ha estat ben assessorat i recolzat des dels seus inicis amb segells multinacionals i figures com Miguel Ángel Arenas «Capi», que va exercir com a coproductor dels seus discos en els anys noranta; dels primers passos amb l'acidhouse sota el nom de «Alejandro Magno» va passar a Viviendo deprisa (1991), el seu primer gran èxit multitudinari que va marcar a tota una generació amb les balades romàntiques. Amb aquest disc va tenir el seu cop de sort i ara li tocava demostrar que no era flor d'un dia i que calia seguir creixent per consolidar-se. Ho va fer amb Si tú me miras (1993), en el qual va col·laborar Paco de Lucía, i Alejandro Sanz 3 (1995), en el qual ja es podia intuir el que passaria amb els seus següents treballs. D'una banda, aquest músic seguia fent-se un lloc a les ràdios amb les seves cançons, que a poc a poc anaven millorant i fent-se més riques. De l'altra, Sanz començava una projecció internacional que el portaria al crossover de finals dels noranta, quan amb discos com Más (1997) o El alma al aire (2000) es convertia en un artista llatí, i tot en un moment en què aquest fenomen estava triomfant en l'àmbit internacional.

Els temes van començar a omplir-se de percussió i vent caribeny i la imatge de l'artista també va saber explotar els tòpics espanyols sense caure en excessos kitsch. Aquesta transformació va arribar en el moment oportú, amb un Sanz madur en la composició que va saber assimilar nous llenguatges sense perdre la tirada que sempre han tingut les seves cançons. Va ser la consagració d'aquest músic i la seva porta a la meca del negoci musical: DestinyChild, Alicia Keys i The Corrs són algunes de les estrelles amb les quals ha col·laborat; la seva música i la seva imatge també es van fer més anglosaxones a partir de No es lo mismo (2003).

Ara llança Sirope (2015), l'àlbum que el portarà al festival de Cap Roig els dies 16 i 17 d'agost dins la seva gira nacional. El cantant serà l'encarregat de tancar el festival de Calella de Palafrugell amb un doble concert, amb les entrades del diumenge gairebé exhaurides. Alejando Sanz torna a Cap Roig per presentar els nous temes del seu últim i esperat disc.

Es tracta d'un àlbum sense sorpreses, sense girs pel que fa a estil; és més aviat el que es pot esperar de l'Alejandro Sanz dels últims anys: pop, rock, una mica de funk i un toc flamenc. És el desè disc d'estudi, i en aquest decàleg es pot llegir la trajectòria del seu èxit en el qual ha sabut barrejar els ingredients adequats en el moment oportú, i queda clar que no ha estat per casualitat.

Amb tot plegat, Alejandro Sanz ha aconseguit vendre més de 23 milions de discos, esdevenint l'artista espanyol amb major nombre de premis Grammy (17 llatins i 3 americans). Compta amb 15 àlbums publicats, entre ells 9 d'estudi, i és la veu més internacional i reconeguda del pop espanyol.