Les entranyes de quasevol ciutat amaguen secrets sovint imperceptibles per als que caminen per la superfície. En el cas de Torroella de Montgrí, el seu subsòl compta amb una mina d'aigua subterrània de més de 650 metres que recollia l'aigua dels torrents del Montgrí i la portava fins als pous i fonts del centre de la vila. Tot i que els primers documents que en parlen són del segle XIV, es calcula que podria ser fins i tot més antiga. Sense aquesta mina, és possible que Torroella no s'hagués pogut desenvolupar mai.

Malgrat que la mina va caure en desús quan l'aigua corrent va arribar a les cases i que ningú va fer un esforç per conservar-la, aquest any ha tornat a sortir a la llum. O com a mínim, una part d'ella. La restauració ha costat uns 132.000 euros, finançats per l'Ajuntament, la Diputació i la Generalitat. Des del passat mes de març es pot recórrer una cinquena part de la mina (uns 130 metres), ruta que s'ha convertit en la visita guiada estrella d'aquest estiu. Durant juliol i agost es pot visitar en grups de deu persones els dimecres, dijous i divendres, mentre que durant la resta de l'any es podrà veure també el primer diumenge de cada mes.

El primer document que parla de la mina data de 1368. El seu inici es troba en una deu a l'eterior de la muralla i, després de recórrer el passeig de l'Església, acaba a la Font dels Gossos, a la plaça de la vila, que durant molts anys va ser l'única font pública del poble. Tal i com explica en Gerard, el guia, en l'època en què es va construir la mina a Torroella pràcticament només hi havia el nucli de la Sagrera, format per l'església de Sant Genís, el Palau i algunes cases del voltant. La Sagrera rebia aquest nom perquè era un espai «sagrat» que no es podia atacar, per preservar-lo dels conflictes entre els diferents nobles de la zona.

Tot i això, la mina torroellenca podria ser que, tècnicament, no ho fos. Oficialment, una mina és un canal que s'excava amb la voluntat d'extreure'n aigua, però en aquest cas detalls de la construcció apunten que podria ser un canal natural que s'hagués recobert posteriorment.

El tram visitable permet veure dues fonts. La primera és la que va permetre en un principi l'aprovisionament de la vila, però es va acabar assecant i per això es va coninuar excavant el subsòl fins a ?trobar-ne una altra. El tram visitable de la mina arriba fins a aquesta ?segon font, d'on encara surt aigua.

La vida útil de la mina es va acabar entre finals del segle XIX i principis del XX, quan l'aigua corrent ja va arribar a la majoria de cases. A partir de llavors el túnel es va anar degradant, tot i que encara va servir com a refugi antiaeri durant la Guerra Civil. Va ser en aquella època que el terra es va recobrir de sorra -per absorbir l'aigua- i s'hi va fer una instal·lació elèctrica perquè hi pogués haver-hi llum.

L'any 2012, la galeria va ser declarada Bé Cultural d'Interès Local (BCIL), tot i que el procés de restauració no finalitzaria fins aquest mes de març.