Just quan ja feia dues hores que havia arrencat el concert, en plens bisos, Manuel Carrasco es va dirigir al públic que omplia Cap Roig per insinuar que «ens n'haurem d'anar». Evidentment, com passa en aquests casos, repic de peus i mans per demanar un tema més a l'intèrpret, que el va concedir. I no només això. Quan el va acabar va ser ell qui va etzibar a la gent un «sabeu què us dic? Que ara sóc jo qui no té ganes de marxar», i no satisfet després de dues hores llargues saltant, ballant, tocant la guitarra i el piano, va regalar vint minuts més de música a un auditori entregat des que Tambores de ?guerra havia obert el xou. Agaradarà més o menys, però el que no podrà discutir a ningú a Carrasco és l'ànima d'artista, la d'aquell que gaudeix damunt l'escenari com si actués al menjador de casa.

Nit especial, la de dimarts, a Cap Roig. Dones, moltes, però també nens, que ja se sap la tirada que té la televisió a l'hora de promocionar qualsevol cosa, i la música no se n'eximeix. Sense excessives parafarnàlies en escena (avui en dia sense l'ús d'una pantalla de leds no ets ningú, però poca cosa més), Carrasco va saber tirar de la seva música i de la complicitat que des del minut u va establir amb l'auditori. Tambores de guerra ja va posar Cap Roig dret, en un deliri de 140 minuts ininterromputs marcats per l'entrega sense concessions del cantant.

I és que més enllà de fer sonar Ya no, Uno x uno, Yo quiero vivir No dejes de soñar, Carrasco va convertir el concert en una caixa de sorpreses. A Cap Roig, l'intèrpret andalús va cantar amb sentiment Yo te vi pasar, un tema compost en la seva joventut que sol ser inèdit als concerts, es va fer acompa?nyar dalt l'escenari pel seu amic Raúl Rojas per una altra cançó i es va atrevir a cantar sense micròfon, només guitarra en mà mentre l'auditori feia un silenci d'esglai. I encara més: va obrir els bisos amb una gran demostració al piano i va tenir temps per llançar-se enmig del pati de butaques, per deliri dels seguidors que el van poder veure de molt a prop, i va acabar regalant una bulería, composta per l'ocasió, dedicada a la Costa Brava, Calella i el seu entorn, amb una estrofa d'El meu avi inclosa, que el públic va cantar i aplaudir amb devoció. «Hem vingut aquí a passar-ho bé», va dir només començar el concert. I veient-lo a ell a l'escenari i al públic gaudint, va complir.