Ifins aquí hem arribat. Al llarg de l'estiu hem fet un recorregut més o menys màgic per la història dels festivals de rock i d'altres actuacions en directe, alguns mítics com el de Woodstock o Monterey i d'altres més propers. L'essència del rock és la seva vessant del directe, on el seguidor, el fan, pot tenir ben a prop el seu ídol i on la música s'interpreta més enllà del contingut d'un disc determinat.

El món dels festivals i de les actuacions en directe ha canviat i evolucionat molt. Els Beatles van deixar de fer gires, entre altres motius, per la dificultat tècnica de reproduir en directe allò que creaven a l'estudi de gravació. I també per la impossibilitat d'escoltar-se ells mateixos i la seva música davant d'auditoris de milers de persones amb els seus minsos aparells de so.

La cosa ha canviat i avui dia les actuacions en directe requereixen una infraestructura de dimensions colossals, amb una potència de so i llum que ben bé podrien alimentar poblacions senceres. En uns moments en què les vendes de discos es troben sota mínims, les actuacions en directe són no només un retrobament de músics i seguidors, sinó la principal font d'ingressos de la indústria musical.

El festivals també han evolucionat. D'aquelles trobades que tenien un fort component ideològic i de protesta, d'aplegament juvenil, de catarsi col·lectiva, hem passat al festival com a negoci pur i dur. Molts festivals han perdut aquell component de descobriment de nous talents o de noves músiques per passar a ser un catàleg d'estrelles que poc o res tenen a aportar, ja, al ?panorama musical. El programador de festival en molts casos ja no és algú creatiu, sinó un pur comercial que escull en un catàleg d'artistes allò que més s'ajusta al pressupost que té assignat i que més retorn generarà.

Hi ha excepcions, clar, que no tot són concerts per lluir modelet. A casa nostra tenim notables exemples, com el Black Music Festival o l'Acústica a Figueres, festival ben dirigit, pensat i programat per Xavi Pascual, cul musicalment inquiet i sempre amatent a oferir noves píndoles a l'amant de la música. En un altre espectre, ens hem de congratular de la consolidació d'un festival de jazz de la Costa Brava a l'Estartit, amb una programació seductora que combina noms de llarga tradició i les noves generacions que revitalitzen el gènere.

És cert que som un país de festivals, la qual cosa no sé si és bona o dolenta. Hi ha molts festivals però pocs d'ells són atractius més enllà de la façana i l'aparador. Cert que tots compleixen una funció determinada. Uns ens permeten veure personatges il·lustres de la història de la música i d'altres ens sedueixen amb les seves propostes. Uns eclèctics i d'altres més temàtics. Uns pensats exclusivament per compensar el pressupost i d'altres, a més d'aquest punt imprescindible, també amb l'ull posat en l'interès cultural i musical.

Abans ningú volia un festival prop de casa. Woodstock va haver de canviar la seva ubicació original i el Canet Rock va ser qüestionat per les forces d'ordre. Avui, tothom vol muntar un festival al poble i les administracions destinen quantitats ingents de diners, moltes vegades sense un plantejament previ, per allò del retorn i els diners que poden deixar els assistents.

En fi, d'un color o d'un altre, benvinguts siguin els festivals, que la música fa estiu i alegria i hi ha públic per a tot tipus d'esdeveniments. Llarga vida al rock and roll.