L'Estartit, el «paradís» de Madeleine Peyroux

La novaiorquesa Madeleine Peyroux va repetir diverses vegades que es trobava «al paradís». Aquest paradís era l'agradable nit de l'Estartit que la va acollir en un dels grans moments d'aquesta edició del Festival de Jazz. Certament una bella nit, un públic nombrós i entregat, i un concert íntim en què la lleugera tramuntana es va convertir en una acompanyant més de la veu personal de Peyroux.

Es diu habitualment que les comparacions són odioses. Però no és menys cert que la veu de Billie Holiday, amb qui es compara Peyroux, va estar present al llarg del seu concert estartidenc. També vam tenir present el vell dilema que acompanya sovint els músics i cantautors, la importància de la lletra i la música en cada composició. En el cas de Madeleine Peyroux ambdós aspectes tenen una presència determinant: lletres poètiques, evocadores, reivindicatives, embolcallades per melodies que naveguen per diferents estils, dels jazz al blues, el funk o la bossa nova. No d'altra manera es poden entendre les seves «visites» a temes més o menys populars de cantautors com Leonard Cohen, Bob Dylan o Tom Waits, temes en els quals deixa, això sí, la seva empremta personal, a hores d'ara fàcilment identificable.

Cert que no es podria etiquetar Peyroux com a cantant protesta però la crítica al nou president nord-americà (i als altres «mals governants» arreu ) va estar ben present a l'escenari de l'Estartit. Això i el seu particular estil melancòlic d'interpretar les cançons. De fet es va donar una dosi d'alegria amb una divertida versió dels Getting Better dels Beatles, abans de retornar al tipus de cançons que sap fer, «d'amor, blues i beure», com ironitzava. Divertida i propera al públic, Peyroux va demostrar ser una artista de primer nivell gens pagada d'ella mateixa; és coneguda la seva difícil relació amb la fama. Ella que ha tocat al carrer, recorregut mig món, i trepitjat els més reconeguts escenaris, segueix essent un esperit lliure.

Han passat més de vint anys des que Madeleine Peyroux va publicar el seu primer disc, Dreamland, l'any 1996, un disc que la situava en la posició de sortida d'una exitosa carrera que coronaria amb Careless Love, un treball amb el que aconseguiria ventes de set xifres i que la confirmava com una artista d'abast planetari. El seu darrer disc, Secular Hymns, va permetre al públic de l'Estartit confirmar que al davant hi tenien una de les grans veus del jazz del moment. Hereva de Billie Holiday? Potser la seva veu recorda la mítica Lady Day, però, posseïdora d'una polièdrica personalitat musical, és, en definitiva, ella mateixa.