La connexió de música i esperit entre el guitarrrista d'Almeria José Fernández Torres, Tomatito, i el pianista dominicà de jazz llatí Michel Camilo, va quedar palesa, altra vegada, aquest dissabte a la nit a Sant Feliu de Guíxols.

El duet (el segon dels tres que el Festival Porta Ferrada ha programat per a l'arrencada de la seva 55a edició) està de gira mundial no només del seu últim disc, Spain Forever (2016), sinó d'una trilogia que l'any 2000 va començar a enregistrar els seus diàlegs de tecles i cordes, materialitzant unes col·laboracions que venen de molt més enrere. El resultat va ser una conversa magistral a dalt de l'escenari entre Camilo i Tomatito, en un intercanvi de frases musicals amb intenció, escoltant-se, responent, sorprenent-se, comunicant.

Ara bé, quan es tractava de parlar en veu alta, el mestre de cerimònies era el pianista, que va ser l'encarregat d'anar guiant el públic (que no va omplir el recinte) en el recorregut musical a través d'alguns dels seus treballs junts i d'alguns dels seus referents. Tomatito, considerat un dels millors guitarristes flamencs, que va acompanyar Camarón o Paco de Lucía, es va centrar en les notes i es va limitar a esmentar, tímidament, el cognom del seu col·lega al principi i al final.

El concert va arrencar amb la primera peça d'Astor Piazzola inclosa en el repertori, Libertango, compositor al qual van tornar amb Oblivion, ja a la recta final de l'actuació. Van continuar amb Our spanish love song, un tema de Charlie Haden inclòs en el seu últim disc conjunt, i, després, amb una peça molt especial per a Tomatito, A mi niño José, que, tal com va recordar Camilo, el guitarrista va escriure quan va néixer el seu fill i «va quedar en el disc Spain (2000) com un tribut».

Água e vinho, d'Egberto Gismonti, va tornar cap a la seva producció més recent, que van enllaçar amb una versió d' Armando's Rhumba, de Chick Corea, que ahir a la nit va protagonitzar el tercer duet del festival al costat del també nord-americà Béla Fleck. El ritme accelerat inspirat per Corea va abaixar pulsacions amb Nuages de Django Reinhard i amb la impressionant milonga de Piazzola. Moment en què, del piano de Michel Camilo i de la guitarra de Tomatito, va aparèixer Enio Morricone a través de la llargament aplaudida Cinema Paradiso. I d'aquí fins al final (rematat amb un bis demanat amb vehemència) a través d'una peça de Camilo, About you, seguida d'una altra de Tomatito, La vacilona; per acabar la nit amb Gnoissiene Nº1 d'Erik Satie i la sempre agraïda Fiesta, altre cop, de Chick Corea.