«Ho vull deixar clar, no vull veure telèfons!», va rugir Chrissie Hynde al festival de Cap Roig, mig minut després que Pretenders saltés a l'escenari. Quan amb prou feines havien sonat algunes notes d' Alone, el tema inicial, hi va tornar. «Ho dic de debò. Si teniu un problema amb el mòbil, marxem i us tornem els diners», va etzibar autoritària la líder de la banda, que el dia abans havia omplert fins a la bandera la platja de la Zurriola de Donosti.

L'amenaça va fer més o menys efecte entre el públic -ja se sap... el flaix delata-, però va ser tota una declaració d'intencions de l'actitud punkarra, irreverent i desafiant de la cantant durant el concert.

Vestida amb uns texans arrapats, sabates blanques i una samarreta fosca de l'Elvis, Hynde es va carregar el pes del recital a l'esquena per, enmig de la seva croada antimòbil, anar desgranant els èxits dels seus quaranta anys de carrera i del seu darrer disc, després de gairebé una dècada de silenci.

Don't get me wrong, Kid o Back on the Chain Gang van sonar al jardí botànic de Calella de Palafrugell, de nom impronunciable per la nord-americana, que va confondre la Costa Brava per Barcelona en més d'un moment.

Després de rebre una ovació per Hymn to her, Pretenders va saltar a la clàssica Stop your sobbing, el seu primer single. «Sense aquesta cançó, el món seria molt diferent per mi», va reblar Hynde davant d'un auditori ple a qui va reptar a «aprendre a odiar-me».

Aquesta frase la va animar a incorporar un tema no previst al repertori, I hate myself, que va descol·locar un moment els músics.

Convidant el públic a posar-se dret -«he estat més a baix que a dalt de l'escenari, i sé que és incòmode estar assegut en aquests concerts», va dir la veterana vocalista-, Pretenders va acabar d'escalfar Cap Roig amb Night in my veins, la mítica I'll stand by you, Mistery achievement o l'esbojarrada Thumberlina, en què els instruments van robar tot el protagonisme a la veu, encara molt ben conservada.

Després de fer-se pregar bastant, el grup va tornar pels bisos. El primer a reaparèixer va ser Martin Chambers, l'altre Pretenders original que queda, i que abans d'asseure's de nou a la bateria va fer un parell de voltes corrent per l'escenari i es va abocar una ampolla de cervesa per sobre.

I go to sleep i The Wait van tancar una nit en què molts dels assistents van aparcar el telèfon durant 90 minuts per fruir amb l'essència de la música d'una rockera d'allò més irreverent, com ha de ser.