El Cigala transporta la seva música sobre el repertori llatí, en particular la salsa amb la complicitat de La Cali Big Band, una formació colombiana d'onze músics amb què ha gravat el disc Indestructible. Un treball amb què Diego el Cigala ha volgut retre homenatge als grans mestres de la salsa. Cançons de Ray Barretto - la que titula el disc i la gira-, Tito Curet, Cheo Feliciano, René Touzet, Héctor Lavoe, La Sonora Ponceña o Fania All Stars es contagien del «duende» d' El Cigala en un nou viatge sonor que ha portat l'artista a l'arrel flamenca de recórrer i gravar en ciutats com San Juan de Puerto Rico, Punta Cana, l'Havana, Nova York i Miami.

No és la primera vegada que juga a experimentar amb la flexibilitat a què es presta el flamenc en col·lisió amb altres músiques, però aquest projecte en clau de salsa obre una altra porta en el camí sonor d' el Cigala. El dissabte 12 d'agost, l'Auditori del parc del Castell de Peralada rebrà la gira Indestructible a les 22 h, en la que serà l'única actuació d'aquesta gira a Catalunya.

La incursió en la salsa amb Indestructible

Així és. Crec que és una evolució natural dels meus viatges musicals a l'altre continent. Ha estat un repte per a mi, que ja estava molt a gust amb el bolero, el son i el tango, però ha valgut la pena.

Aquest disc és un altre exemple de la capacitat del flamenc per adaptar-se a qualsevol gènere?

A qualsevol no et sabria dir, però està clar que la riquesa rítmica del flamenc la fa tan rica que es pot adaptar a moltes músiques, sempre amb el respecte que mereixen totes dues.

És l'àlbum més complicat instrumentalment dels que ha gravat?

Sense dubte, sí. Hem tingut més músics que mai, més de 60 músics en cinc països amb uns arranjaments més elaborats, una producció i una gravació força llargues. Ha estat una aventura, fins i tot en els moments en què no sabíem com acabaria la cosa, però gràcies al meu equip i a tota la gent que hi ha participat ho vam poder tirar endavant.

Creu que els millors temes de la salsa no són els més coneguts popularment?

No té per què. El que sí que opino, però, és que hi ha molt bons temes de salsa que no estan entre els més coneguts, però també hi ha grans temes que tothom coneix perfectament.

Hi ha molta diferència entre actuar amb un pianista sol, com feia amb Bebo Valdés, que fer-ho amb una macrobanda com és el concert que ofereix en aquesta ocasió?

Són dues experiències molt diferents. Quan estàs sol amb un piano tens molta més llibertat per fer el que vulguis i que et segueixin. Però quan portes una banda tan completa, tothom ha d'anar al mateix pas. Ha estat un procés d'acostumar-nos els uns als altres i saber què volem i què ens demana el cos cada dia. Ja portem molts concerts i ens hem trobat el punt.

Quin record destacaria de Bebo Valdés?

Tot el que vam viure junts sobre, però sobretot fora, de l'escenari: els riures, les confidències. Era un home molt bromista i és impossible riure més amb ell.

Creu que hi va haver un canvi en la seva trajectòria musical després de l'èxit de Lágrimas negras

Va ser el que em va fer transcendir el flamenc i arribar a altres músiques, a altres països. Jo ja havia estat a Mèxic, a França i en alguns països abans, però gràcies a aquest treball vaig poder arribar al món. Sempre estaré agraït a en Bebo i a en Fernando.

Què va sorprende'l més en visitar ciutats com Cali, San Juan, Punta Cana, Nova York i Miami, on va gravar les seves noves cançons?

Bé, són ciutats que ja coneixia i on passem sovint quan anem de gira. La part positiva és que normalment hi som durant molt poc temps, sempre saltant d'una ciutat a l'altra, i aquesta vegada vam tenir l'oportunitat de quedar-nos i compartir experiències amb els músics, estar a l'estudi i viure-les una mica més.

S'atreviria vostè també a fer una obra flamenca amb orquestra simfònica com va fer Juan Manuel Cañizares?

Fa temps que dic que m'encantaria. De fet, vaig comentar la idea a Dudamel. En algun moment espero poder fer-ho.