Des dels seus primers discos i gires en solitari - 11 de novembre (2012) i Granada (2014)- l'univers de Sílvia Pérez Cruz no ha parat de regenerar-se i expandir-se, mutant de formes i colors. Aquest dilluns, al Festival de Cap Roig, la cantant i compositora de Palafrugell va presentar Vestida de nit, el seu darrer treball. Es tracta d'un repertori de cançons que li permet lluir poder vocal amb sonoritats que ens transporten de la Costa Brava a Portugal i de Cadis a Llatinoamèrica.

Acompanyada per un esplèndit quintet de corda (Joan Antoni Pich, Miquel Àngel Cordero, Anna Aldomà, Carlos Monfort i Elena Rey), va interpretar bona part del seu darrer disc, així com algunes de les cançons de la banda sonora de Domus (una de les ovacions de la nit va ser per a No hay tanto pan, on carrega contra la corrupció) i va recuperar l'esplèndida versió del bolero 20 años a petició del públic.

La confiança i complicitat dins de l'escenari, i entre els músics i el públic, permetia a Pérez Cruz jugar als equilibris i provar piruetes sonores. Allò que era complicat es feia senzill i natural. Tot encaixa quan no hi ha artifici. I aquest dilluns, la Sílvia es va vestir de nit però va despullar-se per mostrar-nos l'ànima, amb peces que ens esgarrapen per dins, com el Corrandes d'exili (Lluís Llach i Pere Quart) o l' Estranha forma de vida (Amália Rodrigues). Cançons que va revisitar, però que tenen poc a veure amb els seus originals; com la seva Lambada no és la que ens va fer ballar a finals dels anys 80, ni els seus gallos no tenen res a veure amb els de Sánchez Ferlosio, o el seu Hallelujah no és el de Cohen.

Va ser un concert de més de dues hores on també hi va haver moments per a la diversió, la complicitat amb els coneguts que hi havia entre el públic, el record i la reivindicació. Ens va dir que entén la música (i l'art) com «un intent de revolució emocional». I l'emoció és el terreny en el qual millor es mou la palafrugellenca.

Va quedar clar en els bisos finals, on, finalment, va interpretar Vestida de nit, la cançó que van composar els seus pares (música de Castor Pérez i lletra de Glòria Cruz), amb un arranjament magistral de Joan Antoni Pich, molt més fidel a l'original que el que fins ara venia interpretant Pérez Cruz. Va ser un concert on vam veure les mil cares d'una artista superlativa, que guarda, malgrat la mescla d'estils, un fil que vertebra tot el que toca, com un Rei Mides que converteix en màgia qualsevol cançó que entona.