Per moments va semblar que la pluja acabaria amb les il·lusions dels assistents al concert de La iaia i Sidonie, però finalment -amb vint minuts de retard- l'aigua va decidir donar unes hores de treva als organitzadors i els dos grups van poder oferir la seva música al públic del Festival de Cap Roig.

Els primers en sortir a l'escenari dels Jardins van ser La iaia. La banda osonenca, una de les referències indies del panorama català, va presentar el seu darrer àlbum, Tornar a ser tu (2017), en un concert breu -potser per culpa de la meteorologia- però molt complet.

Sense masses floritures ni presentacions, Ernest Crusats va brindar als espectadors un reguitzell de cançons del seu darrer disc ( He après a aparallerar-me els mitjons, Dissabtes bons, Clar!Clar!Clar!?) que va intercalar amb els gran éxits del grup (La platja, Explosió, L'ós), amb els quals va aconseguir que els seus seguidors abandonessin l'impermeable per posar-se a ballar. El trio es va acomiadar amb Declaració de principis, el seu millor tema; cosa que confirma que són un d'aquells grups que en directe milloren exponencialment.

Més tard, sota un cel aclarit i amb un registre força diferent, Sidonie es va plantar al damunt de l'escenari per oferir un repertori on el seu últim àlbum, El Peor Grupo Del Mundo (2016), va ser el protagonista principal. La banda barcelonina va demanar al públic que s'aixequés dels seus seients a ritme de temes com Os queremos, Siglo XX o Fundido a negro, però va ser Carreteras infinitas el tema que va aconseguir la comunió perfecta entre assistens i artistes. No és casualitat que el tema s'hagi convertit en un himne del pop espanyol, la cançó enganxa i en directe més. Entre mig, xou de tot tipus: karaoke col·lectiu amb No sé dibujar un perro, «solo» de bateria a En mi Garganta, i intrusió de Marc Ros entre les localitats dels assistents per cantar conjuntament El incendio amb un públic que va acabar totalment entregat a la simpatia del cantant barceloní.