Un piano i una cadira. Si obviem micròfons i amplificadors, això és el que es va veure sobre l'immens escenari de Cap Roig dilluns abans que Ben Harper arribés, amb pas tranquil i amb una guitarra, fins a la cadira. Una cadira normal, senzilla, plegable i de fusta. No va necessitar res més durant les dues hores i quart en què l'escenari va quedar reduït a la seva figura. Amb la guitarra a la falda, com li agrada a ell, va encarar els primers acords de la nit, amb una evocadora melodia per passar, seguidament, a encarar Life Line, un dels senzills més evocadors de l'artista, amb el qual iniciava la part vocal de l'espectacle. No cal dir que si Harper és un meravellós guitarrista, caracteritzat pels seus slides i la prestidigitació, la part vocal no queda enrere i l'ovació va ser tancada quan va començar a cantar.

Tímid, es va dedicar al que havia vingut, tocar i cantar, gaudint amb el que feia i fent gaudir els que l'escoltàvem. El tercer tema va obrir el darrer disc amb la seva banda de sempre, els Innocent Criminals -que havia deixat als Estats Units per encarar aquesta gira a Europa en solitari- i en solitari ens va presentar el Call it what it is i, si aquí algú es pensava que començaria un recital dels temes nous i deixaria en segon terme els clàssics amb els quals va aconseguir un públic incodicional, estava molt equivocat. Al quart tema, una aposta forta, per demostrar que el concert anava de debò, que no era només promoció del nou àlbum i que havia tornat a Calella amb totes les de la llei: Excuse me Mr., tota una declaració d'intencions del mateix Harper contra la injustícia social. La versió en solitari i amb la guitarra anava donant un altre ambient, més calmat i més íntim, a les cançons i les cordes, tant les de la guitarra com les vocals, anaven omplint tots els racons de Cap Roig.

Els temes s'anaven succeint i Harper, cada vegada més proper, anava xiuxiuejant els seus temes a cau d'orella dels que l'escoltaven (suposo que els que estaven pendents del telèfon -que n'hi havia uns quants- no en varen ser conscients), i va crear una màgia tal que a ningú va semblar importar-li que no es dirigís al públic fins acabar el concert. Tot i el ritme lent i suau de la música, les cançons anaven passant de manera vertiginosa, combinant temes de tots els seus àlbums. Així, Diamonds on the inside, va precedir temes com Walk Away i Forever i, passat l'equador del programa «oficial», es va aixecar i es va asseure al piano per tocar, d'esquena al públic, Born to love you, una meravellosa balada. El públic no s'atrevia ni a tossir, bocabadat amb la veu del músic.

I sense pressa però sense adonar-nos-en, el temps va anar passant i, de cop, desendolla una de les incomptables guitarres que va anar canviant durant el concert, s'aixeca de la cadira, saluda, i marxa. L'ovació va ser increïble, tot esperant que tornés pels bisos, i més forta encara quan va reaparèixer. Als bisos, més relaxat, va començar a interactuar amb el públic, cedint en alguna de les peticions, ja que el Sexual Healing no apareixia a la llista prèvia del repertori de l'artista. Uns bisos gairebé tan llargs com el concert, amb temes molt potents que van acabar d'enamorar els pocs que havien anat a veure l'artista sense saber a què s'enfrontaven, finalitzant amb un enèrgic Trying not to fall al piano.

Una altra vegada Ben Harper es va posar el públic a la butxaca a Cap Roig i, és més, en el discurs final ens va emplaçar a tornar-hi durant els propers vint-i-cinc anys, just després d'acostar-se a la primera fila i signar, emocionat, un vinil a un fan incondicional. Molt gran, Ben!