07 de juliol de 2018
07.07.2018

Fa 54 anys que té 20 anys

Diuen de Joan Manuel Serrat dues coses: que és l'artista que més vegades ha estat a Peralada, i que és un botifler

07.07.2018 | 00:49
Fa 54 anys que té 20 anys

En la meva adolescència, a Discos Coll, de Girona, tenien a l'aparador el disc Fa vint anys que tinc vint anys, en el qual en Serrat versionava el seu anterior Ara que tinc vint anys. Tot i cursar el Batxillerat de lletres, no em va costar calcular que el noi del Poble Sec -un no és ningú si fa una crònica sobre en Serrat i no escriu «noi del Poble Sec»- tenia ni més ni menys que 40 anys. Quaranta! Com podia aquell iaio pretendre tenir encara l'ànima jove? Doncs aquí està, a Peralada, quan ja fa 54 anys que té -o tenia- vint anys, i jo mateix fa 35 que els tenia.

Diuen de Joan Manuel Serrat dues coses: que és l'artista que més vegades -18 vegades- ha estat a Peralada, i que és un botifler. La primera pot ser veritat només si ens referim a cantar-hi, perquè quant a presència el guanya Lola Flores, que feia vida al casino. La segona vol ser un insult, però com sigui que els mateixos que l'acusen de tal pecat, incluen entre el botiflerisme els Isabel Coixet, Josep Borrell, Albert Boadella, Javier Pérez Andújar, Eduardo Mendoza, Juan Marsé i no sé quants més, ha acabat essent un elogi. Això sí que és un llistat valuós i no el de la Creu de Sant Jordi.

Això, pel que fa a ell. Pel que fa a mi, no recordo quan és la darrera vegada que vaig estar a Peralada, però fa molts anys va ser per anar al casino, on òbviament vaig trobar Lola Flores. Hi havia un dibuixant que, per motius de seguretat, feia un retrat-robot de tothom que entrava. Si farà anys d'aquella data, que el meu retrat semblava el de Jim Morrison, de The Doors, amb tota la cabellera arrissada que, snif, em cabalgava sobre les espatlles.


Mediterrani

Però jo he vingut aquí a parlar del concert. Un concert que va obrir amb Mediterráneo i la primera part del qual va dedicar a recordar aquell disc, la cançó que li dona títol, per cert, composta a l'hotel Batlle de Calella de Palafrugell. A la segona part, molt més eclèctica, va oferir des de Temps era temps Para la libertad i Caminante a versions de La mer de CHarles Trenet i del 'Tatuaje' que va popularitzar la Piquer"

El noi del Poble Sec -si ho repeteixes dues vegades en la mateixa crònica se't considera un expert crític musical- portava anit a Peralada el seu nou espectacle, Mediterráneo da capo. El Da capo del títol, que en italià ve a significar tornar a l'inici, ja indica que ens trobem en una revisió de Mediterráneo, el disc que el va llançar a la fama definitiva l'any 1971. I efectivament, Serrat va recuperar temes com Lucía, Aquellas pequeñas cosas, Pueblo blanco, de papel i, per descomptat, el mític Mediterráneo, un mar que 47 anys després ha passat de ser lloc de joc de nens -« quizás porque mi niñez sigue jugando en tu playa»- a ser-ne la tomba, i probablement el que hi ha avui amagat darrere de les canyes no sigui el nostre primer amor dormint, sinó un cadàver arrossegat per les onades. « Qué le voy a hacer, si yo nací en el Mediterráneo», repetia Serrat a l'escenari, a la nit, al món, sense que ningú en tingués la resposta, mentre impregnava a la pell de tots els espectadors « el sabor amargo del llanto eterno que han vertido en ti cien pueblos, de Algeciras a Estambul».

Que no semblin les referències a la misèria europea que la d'ahir va ser una nit trista. Joan Manuel Serrat té la facultat de posar la societat davant del mirall sense perdre el somriure. I el públic dels festivals d'estiu, siguem francs, no està precisament per fustigar-se ni per amargar-se a compte de les desgràcies mundials. Que un no paga 150 euros per tornar a casa amb la moral per terra, sinó per disfrutar, que som a l'estiu, som a Peralada i som europeus.

Joan Manuel Serrat és un home enganxat a l'escenari, potser va néixer a sota d'un escenari. Si no, no s'explica aquest domini que mostra d'aquest. Canta, parla, riu, actua i fa tota la impressió –perdonin que no em tregui del cap que algú així hagi sigut acusat de botifler– que li rellisca el que es pugui dir d'ell, no es deixarà impressionar per quatre tuits qui es va exiliar del franquisme. I sense caixa de resistència pagada pels catalans.

No, encara no té l'ànima morta.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook