07 de juliol de 2018
07.07.2018

Quan a la platja s'hi anava amb el Carrilet

El Museu d'Història de Girona organitza visites guiades per donar a conèixer l'exposició itinerant «El tren de la Modernitat»

07.07.2018 | 00:49
Quan a la platja s'hi anava amb el Carrilet

El primer cop que la Maria Àngels Yáñez, nascuda a Anglès, va veure el mar, tenia tres anys i va dir als seus pares: «Ostres, i aquest safareig no s'acaba mai?». Per a una nena nascuda l'any 1947 a la Selva interior, la única manera de poder veure el mar era amb el Carrilet, el mític tren que unia Girona i Sant Feliu de Guíxols, del qual enguany se celebra el 125 aniversari. Una exposició itinerant, que porta per títol El tren de la Modernitat i que en aquests moments -des de maig a setembre- es pot veure el Museu d'Història de Girona, recorda l'efermèride. A banda de poder-se visitar l'exposició, també s'han organitzat tallers, xerrades i visites guiades a càrrec de la companyia La Minúscula, per tal d'acostar la mostra als més petits. I és precisament en una d'aquestes visites que Maria Àngels Yáñez es converteix en protagonista: ella va ser usuària del Carrilet, i no dubta en compartir els seus records amb tots els assistents a la visita al costat d'en Galderic, el «revisor» del tren que exerceix com a fil conductor del recorregut.


Al ritme del Carrilet

El primer que es pot constatar que el Carrilet no era precisament un mitjà de transport ràpid. També conegut com a «tren petit de Sant Feliu», Yáñez recorda que arribar des d'Anglès a la platja era tota una odissea, amb canvi de tren a Girona inclòs. Anava tan lent -sobretot en pujades com la Costa d'Alou- que fins i tot el revisor anava d'un vagó a l'altre per fora. Però era el que hi havia i amb això eren feliços, recorda amb un somriure. «Era la nostra via de comunicació. Si quan tenia tretze o catorze anys m'haguessin dit que jo conduiria un cotxe, no m'ho hauria cregut», explica. Per això, amb els amics agafaven ja menjar i beguda per a tot el dia i pujaven al tren per veure -un parell de cops l'any- el mar a Sant Feliu. Les parades principals eren Girona, Quart, Llambilles, Cassà, Llagostera, Santa Cristina, Castell d'Aro i finalment Sant Feliu, però també hi havia diversos baixadors pel camí. Tota una odissea en què tenien temps de xerrar, jugar a cartes o al que hi hagués en aquell moment i acabar coneixent mig vagó. Tot plegat en unes instal·lacions que, segons recorda Yáñez, no estaven precisament impol·lutes: «Cada cop que pujàvem netejàvem el seient amb un mocador, i com que feia tant acalor portàvem la finestra oberta, de manera que el fum del carbó entrava a dins i a vegades se'ns posava als ulls», assenyala.


Èxit de passatgers

S'ha de dir que ella era més usuària del tren d'Olot -que trigava tres hores per anar des d'Anglès fins a la capital de la Garrotxa-, tot i que ambdós trens eren molt similars. Malgrat que, com explica en Galdeirc, el Carrilet va ser finançat per empresaris -liderats per Joan Casas i Enric Heriz amb el suport d'altres emprenedors de la zona, molts dels quals surers- per al transport de mercaderies, es va acabar popularitzant com a mitjà de transport de molts gironins que el feien servir per anar a treballar, a mercat, a fer encàrrecs o més endavant també per a oci: per anar a la platja, com en el cas del Carrilet, o també per anar a festes majors. De fet, els passatgers van acabar convertint-se en la principal font d'ingressos del ferrocarril. A més, el tren també regia la vida dels pobles: «La gent s'orientava pel tren: quan passava el de les dotze, el de les tres... la vida s'articulava així», recorda Yáñez.

L'anglesenca va participar en la visita al Museu d'Història de Girona acompanyada de la seva filla i les seves nétes. En un auditori format majoritàriament per infants i famílies joves, Yáñez considera que està molt bé explicar als més petits com funcionaven els trens d'una època que no queda pas tan llunyana. De fet, la visita guiada està molt enfocada precisament als més menuts, per tal que puguin descobrir els secrets del Carrilet d'una forma amena i divertida. Des de les rialles que genera en Galderic amb les seves ocurrències fins a l'exposició, on hi ha plafons dedicats específicament a cada parada, reproduccions de trens i objectes originals del Carrilet. La visita també dona a conèixer diverses anècdotes relacionades amb el tren, algunes de les quals costa de creure que siguin certes -i, de fet, el públic ha d'ajudar a descobrir si ho són o no.

Malgrat que el Carrilet va desaparèixer el 1969, la línia no ha caigut en l'oblit. Amb el temps, la majoria d'estacions s'han acabat reconvertint en espais públics -escoles, oficines municipals, centres joves i culturals...- i bona part del traçat s'ha convertit en una via verda on es pot anar a passejar a peu o en bicicleta. Per això, es pot dir que en els darrers anys, el Carrilet ha recuperat part de la seva popularitat. Encara que sigui d'una forma molt diferent.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook