Fa quasi dos anys, setmanes abans que Donald Trump fos catapultat a la Casa Blanca com un roc disposat a fer destrossa, Rufus Wainwright va fer a Girona una promesa que, per sort, va quedar en res. Dissabte, al festival de Peralada, va trencar el compromís un cop més, afortunadament.

A l'Empordà hi va arribar havent tirat coll avall la presidència del magnat. Tant, que li va dedicar una cançó delirant, cantada sobre una base pregravada i amb un model fent de primera dama. «No és bona, de fet és bastant dolenta... és el que es mereix», va explicar als lloats jardins del castell. «No tenia ni idea que existia un lloc així al món», va dir.

En 90 minuts va tenir temps de mostrar els projectes que té entre mans: la gira del vintè aniversari del seu debut, que el portarà al Liceu a la primavera; una altra òpera i un nou àlbum pop. Entre cançons noves i d'altres encara al forn, va lluir repertori, veu i personalitat amb l'ajuda d'una guitarra i un piano. Amb barba canosa i vestint pantalons i armilla daurats, va arrencar amb Beauty Mark, Vibrate i Memphis Kline.

«He visitat el castell, la biblioteca... però no el casino. Soc artista, és massa perillós!», va bromejar per presentar Out of the game, seguida de Jericho i A peaceful afternoon, un nou tema dedicat al seu marit. «Una de les normes del nostre matrimoni és fer-li una cançó en cada àlbum», va explicar.

Entre les novetats, també van sonar Early morning madness, Only the people o Alone time. Les feux d'artifice, de la seva estrena en l'òpera, va ser per al públic francès de l'auditori. Wainright, que sap que Peralada és terra de lírica, va deixar caure que estaria content de tornar-hi amb alguna peça operística.

Tampoc van faltar algunes de les seves cançons més conegudes: Art teacher; Gay Messiah, que va fer que a Itàlia el bategessin com «l'escandalós» o Cigarettes & chocolate milk. També Candles, a capella i dedicada a Carmen Mateu, impulsora del festival, «a qui em sap greu no haver conegut».

«No tornaré a cantar Hallellujah fins que Trump perdi les eleccions. Ho sento, creieu-me que vull cantar-la», va dir un 14 d'octubre del 2016 a Girona, abans d'esbombar-ho l'endemà a Twitter. El triomf de Clinton no va arribar mai, però el silenci de Wainright tampoc, perquè una de les versions més boniques de Cohen, per sort, dissabte va tornar a sonar.

Va ser als bisos d'un concert en què Going to a town i Poses van servir de comiat i recordatori que aviat tornarà un artista que, per sort, no té paraula però sí màgia.