Lluny d'aquella escola perduda allà al mig del Montseny on només estudien els nens que somien amb truites, a la platja del Port Bo de Calella de Palafrugell, Albert Pla es va calçar de nou les botes i la túnica que li fan d'uniforme per recuperar un dels seus millors espectacles, Somiatruites, entre amics. El bucòlic escenari de la platja de les barques on se celebra la celebèrrima Cantada d'Havaneres, va ser diumenge l'aixopluc del músic i la seva estrambòtica banda per a una nit de tot menys políticament correcta.

Amb Pascal Comelade al piano; Tino di Geraldo a la percussió; Quimi Portet, Diego Cortés i Refree a les guitarres; i Judit Farrés com a DJ i corista, Pla va repassar els greatest hits de la seva carrera arrencant amb Están cayendo bombas en Madrid i Antònia Font.

De mica en mica, va anar introduint els seus companys de viatge. «Si surten tots de cop és un susto massa gros, per això els vaig presentant a poc a poc», va bromejar amb el públic que omplia les grades encarades al mar i que no va dubtar a aplaudir l'estrofa de L'escola dels somiatruites en què un dels nens somia amb apedregar el rei d'Espanya.

Després del Sunny day amb què Quimi Portet va aportar el «toc de sexualitat i animalitat» a la vetllada, els músics es van posar escatològics per recuperar La sequía i melancòlics amb El vals de la casa buida. «És millor que t'abandonin que no que et moris», va riure, abans d'enfrontar-se a La dama de la guadaña.

Diego Cortés es va posar tothom a la butxaca lluint filigranes a la guitarra tot sol a l'escenari.

Joaquín el Necio, El lado más bestia de la vida i Veintegenarios van ser el preludi de la gran Juerga catalana que, amb allò de «Bona nit, molt bona nit, me'n vaig al llit que estic borratxo i soc feliç!» va fer esclatar el públic abans de fer el primer intent de marxar.

Per als bisos, es va reservar el Papa, jo vull ser torero, cantat en solitari, i amb tots els acompanyants altre cop a lloc, la incendiària La colilla.

Amb els assistents rient i les darreres notes de la cançó en què es cremen els Estats Units encara sonant, el protagonista de l'últim concert del festival Ítaca va enfilar la sortida del recinte carreró amunt, qui sap si per tornar xino-xano cap aquell indret del Montseny on fins i tot el conserge pintava escoles sense muralles, ni classes, ni reixes, ni mestres, ni tonteries d'aquestes, només finestres obertes per on feien carreres els somnis dels nens i les nenes.

Al Port Bo només hi va quedar un intrús ideal per a un espectacle com Somiatruites: un inflable en forma d'unicorn a bord del qual un espectador va gaudir del concert a primeríssima fila, gronxat per les onades, com qui es deixa bressolar per la mare.