Puntí, Adrià Puntí. I punt. Qualsevol adjectiu sobra, qualsevol intent de definició, inútil. Puntí, de Salt -i en aquest cas l'origen no és menor-, presenta demà, dissabte, la seva última creació, que va més enllà de la música, que no admet massa qualificatius, que, al capdavall, només ell sap (del cert) què és: Enriu-te'n fins que el cor et digui prou es titula el nou treball, que l'artista (qui pensi que Puntí és músic i prou, marra) dedica, en cos i ànima, al pare que ja no hi és de fa ben poc.

A l'estudi que té a casa, al carrer Doctor Castany, que condueix a l'hospital de Santa Caterina, el Puntí músic, productor, pintor, persona humana i, sobretot, fill -«vaig a dir adeu a la mare i marxem a dinar, que tinc gana», diu-, explica, amb un llenguatge volgudament encriptat, què els espera, als espectadors que el veuran actuar al Festival de la Porta Ferrada, a Sant Feliu de Guíxols. Una obra -que no només un disc- d'inspiració «simfònica» i que ara «tot just comença» i que ningú, ni el mateix creador, sap com acabarà. Enriu-te'n fins que el cor et digui prou -un títol volgudament fora de la norma lingüística («Enriu-te'n», un pleonasme com una casa de pagès)- és un compendi d'aproximadament onze cançons («diria que són onze», aventura l'artista») que, en el fons, són una de sola.

Harmònica, guitarra i teclats són molt presents en el disc produït i editat pràcticament a mà, tal qual, pel saltenc pesi a qui pesi de més projecció i que, darrerament, s'ha aficionat al billar francès, el de les caramboles, com si li anés la vida.

«Narcís Puntí i Sans!»

La mort del pare -«Narcís Puntí i Sans!», exclama amb orgull- atorga tot el sentit del món a la darrera criatura del músic que als anys noranta va situar les cançons d'un grup de nom impronunciable, Umpah-pah, que feia apologia de la catximba, a les platines dels equips de música de moltes cases. Diu Puntí que se sent trist i que té ganes de plorar, però no ho demostra, perquè riu molt; diu Puntí que està nerviós perquè al port de Sant Feliu, se la juga. Seran ell i dos músics més, i prou. Un concert gairebé a pèl. A les primeres files, un centenar de seguidors privilegiats - premium en l'idioma del segle XXI- rebran un obsequi exclusiu: el disc, enfundat en una caràtula pintada a mà pel creador de tot plegat, que es declara «cansat de treballar tant» en la confiança que atorga l'hora del cafè. Totes i cadascuna del centenar d'aquarel·les porten la firma del noi del Veïnat -«ep, jo soc de Salt, però del Veïnat, eh?», precisa.

Enriu-te'n fins que el cor et digui prou és una obra que es vol unitària que aposta per la música acústica però també per «la canya» rockera. Una obra -no només un disc- que de moment no es vendrà enlloc més que en els concerts que faci Puntí («a la tardor potser anirem a Barcelona») i de la qual ningú, ell tampoc, en treurà l'aigua clara fins dissabte. Enriu-te'n parla del pare Narcís i ve a ser una crònica d'una mort que, per molt que fos anunciada, ha resultat dolorosa; però «també parla de Trump». Apa. En essència, però, l'experiment -en el bon sentit de la paraula- que Puntí fill presenta al públic és una oda a qui el va parir; la quadratura del cercle; la tercera pota de la trilogia que va començar amb Incompletament Puntí (2013) -un disc, un llibre- i que va continuar amb L'Enclusa i un cop de mall (2015). En tots dos treballs en «Narcís Puntí i Sans!» i la mare (de can Matas) hi són ben presents.

Més que convençut

A l'artista se'l veu més que convençut de la seva darrera obra -«no vull ser vanitós, però això no ho ha fet ningú. Ningú!»; però admet cert nerviosisme, perquè demà, a Sant Feliu de Guíxols, arriba la grant nit. I l'Adrià, fill de «Narcís Puntí i Sans!», sap que tothom se'l mirarà amb lupa. Fa veure que no li importa, però fa l'efecte que sí: arriba l'hora de la posada de llarg de la nova creació del compositor, guitarrista, pianista, cantant (i moltes coses més) més singular i dissident -altra vegada, en el bon sentit de la paraula- que ha donat la música catalana contemporània. Agradarà o no, però és Puntí. I això ell ho sap: «aquesta vegada he fet el que m'ha donat la gana», diu «un Puntí» que «és un Puntí». Entesos? El nou «més que un disc», com el Barça, és a punt de debutar. Músics amics -«gent que m'estima»- hi col·laboren. Per mantenir certa calma, l'Adrià se'n va anar a jugar a billar. A fer caramboles, « cagumdéu».