13 de juliol de 2018
13.07.2018

«Un Puntí és un Puntí», entesos?

Cent espectadors rebran les úniques còpies existents del disc, amb aquarel·les pintades per l'artista del Veïnat de Salt - «He fet el que m´ha donat la gana», diu l'autor, que ha concebut una «obra viva» que ni ell sap com pot acabar

14.07.2018 | 07:08
Adrià Puntí

Puntí, Adrià Puntí. I punt. Qualsevol adjectiu sobra, qualsevol intent de definició, inútil. Puntí, de Salt –i en aquest cas l'origen no és menor–, presenta demà, dissabte, la seva última creació, que va més enllà de la música, que no admet massa qualificatius, que, al capdavall, només ell sap (del cert) què és: Enriu-te'n fins que el cor et digui prou es titula el nou treball, que l'artista (qui pensi que Puntí és músic i prou, marra) dedica, en cos i ànima, al pare que ja no hi és de fa ben poc.

A l'estudi que té a casa, al carrer Doctor Castany, que condueix a l'hospital de Santa Caterina, el Puntí músic, productor, pintor, persona humana i, sobretot, fill –«vaig a dir adeu a la mare i marxem a dinar, que tinc gana», diu–, explica, amb un llenguatge volgudament encriptat, què els espera, als espectadors que el veuran actuar al Festival de la Porta Ferrada, a Sant Feliu de Guíxols. Una obra –que no només un disc– d'inspiració «simfònica» i que ara «tot just comença» i que ningú, ni el mateix creador, sap com acabarà. Enriu-te'n fins que el cor et digui prou –un títol volgudament fora de la norma lingüística («Enriu-te'n», un pleonasme com una casa de pagès)– és un compendi d'aproximadament onze cançons («diria que són onze», aventura l'artista») que, en el fons, són una de sola.

Harmònica, guitarra i teclats són molt presents en el disc produït i editat pràcticament a mà, tal qual, pel saltenc pesi a qui pesi de més projecció i que, darrerament, s'ha aficionat al billar francès, el de les caramboles, com si li anés la vida.

«Narcís Puntí i Sans!»

La mort del pare –«Narcís Puntí i Sans!», exclama amb orgull– atorga tot el sentit del món a la darrera criatura del músic que als anys noranta va situar les cançons d'un grup de nom impronunciable, Umpah-pah, que feia apologia de la catximba, a les platines dels equips de música de moltes cases. Diu Puntí que se sent trist i que té ganes de plorar, però no ho demostra, perquè riu molt; diu Puntí que està nerviós perquè al port de Sant Feliu, se la juga. Seran ell i dos músics més, i prou. Un concert gairebé a pèl. A les primeres files, un centenar de seguidors privilegiats – premium en l'idioma del segle XXI– rebran un obsequi exclusiu: el disc, enfundat en una caràtula pintada a mà pel creador de tot plegat, que es declara «cansat de treballar tant» en la confiança que atorga l'hora del cafè. Totes i cadascuna del centenar d'aquarel·les porten la firma del noi del Veïnat –«ep, jo soc de Salt, però del Veïnat, eh?», precisa.

Enriu-te'n fins que el cor et digui prou és una obra que es vol unitària que aposta per la música acústica però també per «la canya» rockera. Una obra –no només un disc– que de moment no es vendrà enlloc més que en els concerts que faci Puntí («a la tardor potser anirem a Barcelona») i de la qual ningú, ell tampoc, en treurà l'aigua clara fins dissabte. Enriu-te'n parla del pare Narcís i ve a ser una crònica d'una mort que, per molt que fos anunciada, ha resultat dolorosa; però «també parla de Trump». Apa. En essència, però, l'experiment –en el bon sentit de la paraula– que Puntí fill presenta al públic és una oda a qui el va parir; la quadratura del cercle; la tercera pota de la trilogia que va començar amb Incompletament Puntí (2013) –un disc, un llibre– i que va continuar amb L'Enclusa i un cop de mall (2015). En tots dos treballs en «Narcís Puntí i Sans!» i la mare (de can Matas) hi són ben presents.


Més que convençut

Foto: Aniol Resclosa

A l'artista se'l veu més que convençut de la seva darrera obra –«no vull ser vanitós, però això no ho ha fet ningú. Ningú!»; però admet cert nerviosisme, perquè demà, a Sant Feliu de Guíxols, arriba la grant nit. I l'Adrià, fill de «Narcís Puntí i Sans!», sap que tothom se'l mirarà amb lupa. Fa veure que no li importa, però fa l'efecte que sí: arriba l'hora de la posada de llarg de la nova creació del compositor, guitarrista, pianista, cantant (i moltes coses més) més singular i dissident –altra vegada, en el bon sentit de la paraula– que ha donat la música catalana contemporània. Agradarà o no, però és Puntí. I això ell ho sap: «aquesta vegada he fet el que m'ha donat la gana», diu «un Puntí» que «és un Puntí». Entesos? El nou «més que un disc», com el Barça, és a punt de debutar. Músics amics –«gent que m'estima»– hi col·laboren. Per mantenir certa calma, l'Adrià se'n va anar a jugar a billar. A fer caramboles, « cagumdéu».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema