Elegant i amb pinta d'acabar de baixar d'un gran iot, Bryan Ferry va desplegar al festival de Cap Roig el savoir faire de qui porta mitja vida als escenaris lluint el repertori d'una banda mítica, Roxy Music. Amb americana fosca, camisa amb el coll obert i un cabell estudiadament esbullat, el britànic va sortir a escena puntual com un rellotge per marcar-se 90 minuts de nostàlgia, elegància i grans èxits com Avalon o Slave to love.

Va arrencar amb The main thing, Don't stop the dance i Ladytron. Tot, sense badar boca, ja que en la primera hora de concert sols se li van escapar tres tímids «gràcies» i el nom d'algun dels integrants de la banda que l'acompanya. I és que, malgrat que inicialment estava previst que Ferry passés per Calella embolcallat per la GiOrquestra, fa setmanes que el músic va decidir prescindir de la formació per actuar amb el mateix format de concert que li ha funcionat en la seva gira per la Gran Bretanya.

Acompanyat per dues coristes i sis músics, en què destaca sobretot un saxo que va arrencar molts aplaudiments, Ferry va traslladar els prop de 2.000 espectadors que eren al jardí botànic empordanès cap als 70 i els 80, cap a un món de sofisticació, jocs de llum i de tant en tant, una bola de discoteca, al ritme de Out of the blue, Oh Yeah!, Casanova o A waste land.

Zamba, Stronger trough the years o Bitter sweet també van sonar a Cap Roig i, passada la primera desena de cançons, per fi es va dirigir als seus seguidors. «Està bé ser aquí i que vosaltres sigueu aquí», va reblar, tímid, abans de seguir abordant el repertori de la seva carrera en solitari i de la banda amb què va marcar una època.

If there is something, Remake/remodel, Slave to love o More than this, que van despertar aplaudiments i una munió de mòbils a la platea per immortalitzar el moment, van ser alguns dels temes que el de Durham va repassar a la Costa Brava.

Per al final va triar Avalon, Love is the drug o Virginia Plain, el primer single que va popularitzar la formació que compartia amb Graham Simpson, Andy Mackay, Brian Eno, David O'List i Phil Manzaner l'any 72.

Després del primer intent de retirada, el públic es va posar dret per als bisos, Let's stick together i el Jealous Guy de John Lennon.

A punt de fer-ne 73, Ferry ha explicat en més d'una ocasió que, després de no haver fet pràcticament gires entre finals dels 80 i principis dels 90, aquest tour és «una reconciliació amb el temps perdut». Per als espectadors del festival dels jardins de Cap Roig també ho va ser: cada himne va ser una escala més en el viatge en el temps cap a dècades enrere, cap a l'època del glamur de l'últim dandi.