La coreògrafa i directora María Pagés estarà acompanyada a l'escenari per quatre bailaoras, quatre bailaores i set músics en directe. La dramatúrgia i els textos són d'El Arbi El Harti.

Una oda al tiempo. Per què aquesta obra en aquest precís moment?

Cal pensar-nos en el temps present com a individus, com a societat, com a creadors. Estem vivint uns moments molt complexos i arriscats. Els avenços aconseguits aquestes últimes dècades -benestar, llibertats civils, democràcies més participatives- estan trontollant perquè el món està lliscant cap a pensaments més ortodoxos, més populistes, més endogàmics i això és molt preocupant.

I això, com es transmet en l'espectacle?

El Arbi El Harti i jo hem volgut crear una coreografia flamenca sobre la contemporaneïtat i sobre el continu i necessari diàleg amb la memòria. Plantegem des de la tradició flamenca una reflexió sobre el present en la seva dimensió ètica i artística i ens preguntem sobre el que està passant en el món actual perquè l'art s'expressi com ho està fent. Volíem revisar les llums i les inquietants ombres que marquen el nostre temps i l'esdevenir de les nostres societats. Però també volíem parlar de l'efímer, de l'eternitat i de la implacable irreversibilitat del temps sobre la vida, el cos, el desig.

Sent que d'alguna manera se li escapa el temps i té la necessitat d'atrapar-lo?

Res se m'escapa. He après a tenir una mirada distant i equilibrada respecte a la meva vida i el món on visc. M'agrada la maduresa i cap a on em porta. No la canviaria per res perquè m'aporta la necessària serenitat per situar-me en el meu temps i en aquest planeta meravellós, que hem de cuidar com un bé preciós i per això espero que treballem perquè no ens torni a caure a sobre com ja ha fet en repetides ocasions.

A partir d'una idea -en aquest cas, el temps-, com desenvolupa el seu procés creatiu?

Els processos creatius són moments meravellosos. En el meu cas, que treballo amb El Arbi, que és també el meu marit, és amè i divertit, com si fos un joc al que tornem sempre amb gust i que va creixent cada vegada més i va precisant més jugadors que fan que la cosa es faci cada vegada més interessant i més intensa. El procés arrenca amb una idea que es transforma en diverses idees i aquestes en més idees que cal anar desbrossant perquè quedin les millors per després filar. Som com teixidors de catifes que treballem amb un equip de persones apassionades per la seva feina i que hi dediquen moltes hores.

Què pot esperar el públic d'aquest espectacle?

Un espectacle coreogràfic i dramatúrgicament potent i rodó. Com ens va dir un amic, encara que sigui un espectacle «mataballarins», al final aquests surten saltant d'alegria. Una oda al tiempo és pura energia positiva.

La posada en escena és pretesament minimalista. A què obeeix aquesta decisió?

El temps és pura geometria sagrada. Res en ell sobra. És antibarroc per essència. L'escenografia recull aquest esperit, o almenys ho intenta.

Descriu Una oda al tiempo com una reflexió sobre el temps i la contemporaneïtat, tot i que adverteix que no existeix res contemporani si no està «en constant diàleg amb la tradició». Com s'aconsegueix, aquest diàleg?

La veritat per a nosaltres tot s'inicia i s'extreu de la tradició, que no és una cosa ni marmòria ni immòbil. Nosaltres mateixos, amb les nostres idees i els nostres pensaments, els nostres costums, modes i cultures, amb les nostres certeses sobre nosaltres mateixos i els nostres dubtes i fragilitats, no som més que una baula en l'herència d'una tradició que no deixa de fer-se preguntes per trobar un sentit. I és precisament aquest qüestionament el que constituiria la contemporaneïtat, que és en definitiva un breu instant dins de l'infinit procés de l'esdevenir.

Quin moment creu que viu el flamenc espanyol?

Mai ha estat tan vigorós i viu com avui. Això no treu que hauríem de tenir en compte certs aspectes que s'haurien de prendre seriosament com l'educació i la formació, que és l'única manera que tenim per perpetuar en un món el taló d'Aquil·les del qual és la transmissió de coneixement i la formació. Per això és fonamental que el flamenc replantegi la seva naturalesa individualista i una mica desafortunadament endogàmica. Crec que hem de obrir-nos més: veure, observar i escoltar més.

No serà la primera vegada que actua a Peralada. Què significa tornar a aquest festival?

És tornar a casa meva, casa nostra, al costat dels nostres. És un festival meravellós perquè l'equip que el concep i gestiona és meravellós. Tenim un pensament especial a la memòria de Carmen Mateu, que ha estat una gran dama i ho seguirà essent.