Dinou anys de carrera 1.500.000 discos venuts, una fama que es nodreix de la televisió i i t'acaben robant el protagonisme un eclipsi de lluna i sobretot, la versió més íntima i senzilla de tu mateix, la del micro i la guitarra. Li va passar a Antonio Orozco al festival de Cap Roig, del que va dir que era "un dels millors escenaris del món", després de dues hores d'un concert en què van sonar temes com El viaje, Lo que tú quieras soy o Devuélveme la vida, en què va jugar a canviar-se els llocs amb el guitarra, Pedro Javier Hermosilla.

Pel camí quedaven el teloner Guille Ogayar; l'aparició sorpresa del triumfito Luis Cepeda, amb qui va compartir Mi héroe; una versió de Como un burro del Último de la Fila i moltes cançons que van fer aixecar el públic de la butaca per cantar i mostrar-li pancartes on es llegien missatges com "Eres mi héroe".

Un dels protagonistes de la nit va ser l'eclipsi lunar més llarg del segle, quan enmig de Que me queda, alguns dels assistents van començar a senyalar el cel. "Que m'és igual l'eclipsi, l'únic eclipsi que val la pena sou vosaltres!", va bromejar abans d'intentar tancar el concert amb tres bisos. El públic, però, no en va tenir prou i va corejar el nom de l'artista durant sis o set minuts, fins que va reaparèixer. Sol i només amb la guitarra.

"Això està improvisat", va explicar, abans de tocar Irremediablemente celos. Sorprenentment, va seguir amb No woman, no cry, de Bob Marley, de la que va anar alternant versos, entre bromes, amb Devuélveme la vida, Pedacitos de ti o Abre la puerta niña.

Amb la versió més nua del cantant va acabar la nit en què Antonio Orozco va acabar doblement eclipsat. "A mi així tan proper és quan més m'agrada", deien entre el públic, mentre alguns repassaven les imatges del mòbil, a veure si havien enganxat bé el disc semiocult de la lluna al cel.