Llums blaves i vermelles ballen sobre l'escenari de l'Espai Port de la 56a edició del Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols. De sobte s'insinua la frase «Benvinguts al cor de la terra», sentència que representa el darrer treball dels Txarango, que van aprofitar la cita per anunciar que, a partir de l'octubre vinent, descansaran uns mesos. La seva intensitat, farcida d'una fusió de ritmes d'arreu del món com ara rumba, reagge, pop, rock o música llatina, va reprendre el fil iniciat pel grup català Sotrac, que acaba de treure el seu primer disc, titulat Sota el roure, un projecte que proclama la necessitat de curar i estimar a les persones del nostre voltant i a nosaltres mateixos.

Els deu músics que donen vida a Txarango van celebrar l'entrada del mes d'agost convidant els assistents a endinsar-se en el seu repertori, tot carregant a l'esquena un sac ple d'energia que van anar dosificant al llarg de la nit. «Estem feliços de compartir aquesta nit amb Sotrac i amb tots vosaltres. El dia 13 d'octubre tanquem el viatge d' El Cor de la Terra, orgullosos que les seves cançons aconsegueixin abraçar. A hores d'ara ens queden sis concerts a Catalunya», va informar Alguer Miquel, cantant i membre fundador del grup. Projectant una aturada imminent, la banda encara va arrencar amb més força combinant els temes més representatius i populars de la seva trajectòria. «El meu poble té una plaça de records, fanals encesos i banderetes de colors. I un gran ball dirigeix les nits d'estiu, avui que tothom riu, avui que és festa major», és l'inici del mític «single» El meu poble, curosament escollit pel context de la vetllada situada al bell mig de la setmana de Festa Major dels ganxons. Tot seguit va arribar un altre dels temes més alegres, Somriurem, una cançó que proposa buscar sempre un somriure per fer front als obstacles i les pors que ens poden ennuvolar els dies. Sobre un fons vermell, Som foc, amb la voluntat de «cantar per provar de refer el camí dels pobles», interpretada originalment amb el grup The Cat Empire amb l'objectiu d'acompanyar la feina de l'associació Human Supporters, que va acollir els músics catalans a Palestina i que treballa amb programes de suport psicològic, social i educatiu per a persones que viuen sota ocupació militar. Poc després, Agafant l'horitzó, peça dedicada a «lluitar per la democràcia sense deixar de caminar», recordant la trobada que van protagonitzar amb Anna Gabriel i Marta Rovira a Suïssa. Subratllant les lletres amb un especial missatge d'acollida i solidaritat, T'espero, encarregada de donar la benvinguda als refugiats. El poble sahrauí va ser un altre dels protagonistes de la nit, amb la voluntat «d'aconseguir que se'n parli, ja que junts podem arribar més lluny», va assenyalar Miquel.

De cop, es va fer el buit a l'escenari amb previsió d'un possible retorn aclamat àmpliament pels espectadors. Esgotant les darreres dosis d'energia, el grup va sorprendre el públic amb una versió d' Una lluna a l'aigua molt «canyera», seguida amb atenció pels assistents que ja ensumaven el fi de festa que va arribar amb Compte amb mi, una dolça melodia del disc Som Riu. Els músics es van asseure al límit de l'escenari i la gent va acompanyar-los balancejant els seus cossos ja cansats de ballar sense mesura, il·luminant-ho tot amb les llumetes dels mòbils com si d'un mar d'estrelles es tractés.