L'olor de repel·lent de mosquits i l'agitació de ventalls aviat són substituïts per les riallades a la festa d'un Déu capaç de fer desaparèixer espectadors, tallar-se un braç i endevinar amb exactitud la carta de la baralla escollida per cinc a l'atzar entre un públic participatiu i amb ganes de gresca i de deixar-se portar.
Però l'ofici de mag és només l'excusa per a un gran actor que domina com pocs el tracte de proximitat i baixa sovint a la platea per escollir les que seran les seves «víctimes» a l'escenari.
Un Mag Lari encantat d'usar el mateix camerino que Elton John i pixar al mateix vàter que Julio Iglesias, que Cap Roig té pedigrí. Un Mag Lari que tira de música disco de Pino d'Angio o de Pavarotti cantant Caruso, que fa pujar més de cinquanta nens a l'escenari sense que es descontrolin, en un espectacle, Dolce vita, àgil, fresc i amb totes les concessins a la comercialitat per posar-se el gran públic a la butxaca. Bingo!
