Avís per a navegants. L´humil periodista que escriu aquestes lletres, d´òpera no en sap massa. S´ha decidit aventurar en un camp desconegut, que tasta de tant en tant. Sense aprofundir-hi massa, perquè li falten conceptes i un bagatge important com per parlar-ne amb coneixement de causa. Està obert a tot, a gaudir, a deixar-se seduir. Rinaldo ho aconsegueix de principi a fi. L´òpera com a tal, però també Xavier Sabata, el polifacètic artista que no només es posa a la pell i dona veu al guerrer cristià, sinó que també encapçala el projecte i crea el concepte d´un espectacle que s´estrenava a Peralada. Les sorpreses, per a un servidor, qui no està gens familiaritzat amb tot plegat, són les següents: primer, sentir (i enamorar-se) d´una ària famosíssima com és el Lascia ch´io pianga, interpretada meravellosament per la soprano Núria Rial. «Això em sona, i crec que sortia en un anunci», és el primer que em balla pel cap. Almenys, de memòria anem bé. I l´altra nova, més que benvinguda: no hi ha morts i el final és prou feliç. Cap desenllaç dramàtic ni fatídic.

Poc s´imaginava Georg Friedrich Händel, un dels compositors més influents d´occident, per no dir de tot el planeta, que aquella òpera que paria a principis del segle XVIII i que revisaria un parell de dècades més tard, acabaria amb tots els seus protagonistes, amics i enemics, brindant amb cava al damunt de l´escenari. Llicència de Sabata, que es va encarregar a les mil meravelles d´agilitzar i fer més comprensible per a tothom l´obra a base d´una perfecta il·luminació, posada en escena i dinamisme. Al versàtil contratenor i a Rial els van acompanyar les magnífiques veus de Juan Sancho, Mary-Ellen Ness, Hilary Summers i Josep-Ramon Olivé. Completava l´equació un excels Dani Espasa, encarregat de dirigir l´orquestra barroca Vespres d´Arnadí, formada per 23 músics.

L´església del Carme, un espai íntim, va ser l´escenari perfecte per narrar la història d´amor entre Rinaldo i Almirena, i el reguitzell de sentiments que desperten a uns i altres els plans de la fetillera Armida i el rei Argante; tot plegat, ambientat al Jerusalem de la Primera Croada, a finals del segle XI. N´hi va haver prou amb la música, sempre excel·lent; les veus, capaces de transmetre a les mil meravelles; el joc de llums i fins i tot el vestidor, per no perdre´s cap detall. Fins i tot per a aquest periodista que, de ben segur, que si s´escau, repetirà.