L'amorós Acis (Roger Padullés), pastor enamorat incansable i etern de la nimfa Galatea (la soprano Lucía Martín-Cartón) entonava una ària des del llit situat enmig del claustre del Castell de Peralada. Envoltat de la ninfa, de dos pastors més i del ciclop Polifem (el baríton Josep Ramon Olivé), el tenor es movia segur i tranquil per un escenari que mai era el mateix: tant aviat feia una ària des de dalt d'un arbre com cantava a duet amb Polifem després d'haver-se tirat pel damunt una ampolla de xampany.
Les veus dels cinc personatges es deixaven acompanyar per l'orquestra «Vespres d'Arnadí», potser l'únic lligam evocador d'una tragèdia grega. Ni l'escenari, ni el vestuari dels personatges (vambes i faldilla per Acis, mitjons llargs i pantalons curts pels altres dos pastors; i trajo vermell i llacet negre pel ciclop convertit en gentleman anglès) semblaven encaixar en una òpera barroca. O això és el que semblava en un primer moment, perquè la música va ser la resposta: les veus poderoses i prometedores dels cinc intèrprets van acabar demostrant al públic que les tragèdies no coneixen el pas dels segles i que també poden «anar a la moda». I l'amor entre Acis i Galatea va restar sencer, pur i inalterable entre les parets del claustre, i es va endevinar no només en els gestos dels enamorats, sinó en les seves veus perfectament harmonitzades.
Amb un crescendo que augmentava a cada minut (i que es va cobrar més d'una corda de violí) l'obra va arribar al seu punt culminant amb el solo del pastor Cordion (Hugo Bolívar), que va interpretar «Love is a losing game» d'Amy Winehouse. Amb Acis ja convertit en riu per voluntat de Galatea, el públic es va haver de concèncer de que, igual que l'amor dels amants, el record d'aquest espectacle caldrà que perduri en el temps.
