En la ciència, la catàlisi és l'empenta que accelera les reaccions químiques. Una substància, el catalitzador, accelera la transformació per donar el resultat desitjat, com un medicament o un combustible, per exemple.
En l'art, la catàlisi també existeix. Un nou so, un canvi d'aires o l'empremta d'un altre artista també permet agafar arrencada per escurçar el camí cap a un nou destí. Al nou espectacle de Sílvia Pérez Cruz, el catalitzador cap a la transformació és el pianista menorquí Marco Mezquida, amb qui ha gestat dues hores de llibertat, emocions i intensitat sobre un escenari nu, on només hi ha espai per a la llum, una guitarra, un piano de cua amb alguns elements de percussió incorporats i un altre de paret.
L'estrena al festival de Peralada d'aquest primer treball conjunt, malgrat que fa anys que es coneixen i maldaven per treballar plegats, va arrencar amb l'empordanesa vestida de blanc arraulida a terra, a tocar del piano de paret de Mezquida, per interpretar una versió sols taralejada de My funny valentine, la cançó que més tard i ja amb lletra, reapareixeria al final.
«Em fa molt feliç ser amb aquest home, que em fa millor», va explicar la palafrugellenca, avançant que s'havien proposat parlar poc i «tocar cançons, que és el que ens agrada». Junts van abordar un repertori ple de música, poesia i picades d'ullet al teatre, com Ploro de Terra Baixa que el teclista va interpretar dret, tocant alhora el teclat i les cordes del piano de cua, i dues aproximacions al Cyrano de Rostand.
Mañana d'Anna Maria Moix o El niño mudo de Federico García Lorca i un ampli ventall de música llatinoamericana, de la Plumita de Rosencof passant per l' Estrela, Estrela brasilera o La llorona també van sonar en aquesta producció del festival, que va omplir l'auditori dels jardins del castell.
«Estem com al menjador de casa, però millor perquè hi cab més gent. Quin gust fer música amb aquesta petita gran banda!», va bromejar Mezquida, l'home orquestra de la nit, que va definir Pérez Cruz com «la grandíssima dama de la cançó d'aquest país» i treballar-hi com «un regal dels déus».
Una improvisació de For a fatherless son de Sylvia Plath i Lonely woman van servir per enfilar bisos, com l'aplaudida Vestida de nit i la lorquiana Pequeño vals vienés, a més d'un darrer extra quan alguns espectadors ja eren fora del recinte.
«Quan venia pensava "n'estic fins als nassos de la meva veu" i ha sigut arribar aquí i pensar "quin gust, cantar!"», va bromejar la cantant sobre el poder de Mezquida: generar química i molta màgia a l'escenari.
