Pot un pianista britànic acumular 138.000 seguidors a Twitter lloant les bondats de l' spanish way of life; piular en castellà, gallec i català i difondre renecs com «doble coño»; reunir-se amb Pedro Sanchez per lluitar contra els abusos a menors com els que va viure i, alhora, demostrar una devoció infinita per Johann Sebastian Bach?

Pot. James Rhodes, instal·lat des de fa un any a Madrid, alterna amb gràcia les etiquetes de pianista i personatge, una dualitat que li permet omplir auditoris, com va fer dissabte amb la platea del festival de la Porta Ferrada, per sentir Bach, Chopin i Rakhmàninov.

Durant 90 minuts, va exhibir destresa al piano, carisma i sobretot, capacitat per acostar els grans tòtems musicals al públic presentant entre bromes tot el que toca.

«Sempre m'agrada començar amb alegria... Benvinguts al funeral!», va ironitzar a Sant Feliu abans d'explicar que el seu castellà no és prou bo i criticar Trump i la sentència de la Manada.

«El truc de la música clàssica és que encara que soni trista, en realitat hi ha alegria si saps on mirar», va dir per introduir la Partita n°1 de Bach. «És l'avi de tots els músics, fins i tot de Luis Fonsi», va bromejar lluint una dessuadora i una samarreta amb el nom del compositor.

Amb algun entrebanc tècnic va abordar la Romanza del Concert per a piano n°1 i la tercera Ballada de Chopin, per tancar el programa oficial amb Rakhmàninov.

A Gluck -petició d'un espectador a Twitter-, Beethoven i Brahms els va deixar pels bisos, on va afirmar que a Catalunya se sent «com a casa d'un amic estimat... I ric».

Més enllà de la sobreexposició, Rhodes guanya en les distàncies curtes. Desprèn simpatia, delicadesa i passió pel que fa. Tant de bo no hàgim de dir mai allò de «Twitter killed the piano star».