Permeti'm començar recordant Papa cuéntame otra vez,

Hi ha coses d'aquell moviment que avui dia segueixen vigents. En aquells anys neixen les primeres onades del moviment feminista o ecologista. Hi ha coses a rescatar i també d'altres que no tant. Crec que anorar-se en la nostàlgia és una cosa absurda. Està bé tenir memòria, recordar el que va ser i el seu reflex en moltes de les lluites d'avui en dia, però també s'ha de mirar endavant.

La cançó acaba de forma pessimista.

Sí. Convinguem que després de les mobilitzacions dels 60 i 70 ve el desmantellament de l'Estat del Benestar. Guanya Reagan, guanya Tatcher... S'imposa una agenda neoliberal que suposa un retrocés pel que fa a drets i llibertats. I des de llavors fins ara hi ha hagut una arremesa neoliberal rere l'altra, que ha fet que seguim una mica en aquest retrocés. A Papá cuéntame otra vez el que retreia a la generació dels nostres pares és que haguessin omès d'aquest relat carregat d'èpica que havien fet de la seva joventut aquesta part de renúncia, que té a veure amb oblidar els somnis i resignar-se al que els queia a sobre.

Creu que avui l'Estat espanyol està vivint un període similar pel que fa a regressions democràtiques?

Hi ha semblances en tant que és un retrocés, en tant que estem revivint situacions en blanc i negre. Estem assistint al despertar del feixisme a tot Europa, o en discursos molt durs al voltant de la immigració, com el de Casado, que ens recorden als pitjors temps del feixisme, actituds també polítiques de confrontació, en la judicialització permanent dels conflictes polítics com a arma llancívola, o els rapers que van a la presó per les lletres de les seves cançons. Això reflecteix que estem vivint moments molt difícils i hem d'estar molt alerta.

Parlava dels rapers imputats per cantar. Com a artista que fa cançó protesta, s'ha de ser valent?

Sí, és clar. Precisament del que es tracta amb aquest tipus de sentències és de fer por perquè els artistes apliquem l'autocensura. El que pretenen és modular el missatge dels artistes i de la gent en general. Per això pretenen instal·lar la por en les nostres vides perquè ens pensem molt què diem. Dir depèn de quines coses és un acte de valentia, perquè porta les seves conseqüències.

L'any passat va celebrar 20 anys a sobre els escenaris. Com ha evolucionat?

Suposo que he après unes quantes coses, en l'aspecte musical i en el personal. De fet, el fet de voler gravar un disc en directe obeïa precisament a la voluntat de plasmar amb tota la claredat tot aquest aprenentatge. El fet d'haver-me convertit en un artista més permeable, de recollir un altre tipus d'influències, de tractar de convertir els recitals en alguna cosa més que una mera successió de cançons. A mi m'agrada donar-los un caràcter una mica teatral i explicar històries, m'agrada molt l'estil del rondallaire i el joglar, i m'agrada donar a les presentacions de les cançons una trama, de manera molt natural. No crec estar a l'avantguarda de l'experimentació musical, però sí que intento fer la meva aportació des de la meva perspectiva, des de la meva forma d'entendre la música.

La seva carrera l'ha portat molt cap a l'Amèrica Llatina. És a causa de la llengua o d'algun altre tipus de connexió?

Hi ha moltes connexions, una d'elles és que gran part de les meves referències són allà. Vaig créixer escoltant les músiques de Silvio Rodríguez, de Víctor Jara, la veu de Mercedes Sosa, de Caetano. Referències literàries: Pablo Neruda, Jaime Sabines, Mario Benedetti, César Vallejo. Referències ideològiques: les lluites pels drets humans, les mares, les àvies de la plaça de Mayo, els moviments zapatistes, amb els quals vaig col·laborar quan estava a la universitat.

La seva carrera va començar en un circuit de bars. És important que una ciutat pugui oferir aquest tipus de música en directe?

Per descomptat. Són punts que permeten teixir una xarxa de convivència, que creen identitat i sensació de pertinença. Són espais de trobada que ajuden a forjar vincles socials i veïnals que són indispensables per a la convivència a tots els nivells. Des del punt de vista sentimental i emocional, però també des del punt de vista social i polític. Quan una ciutat perd aquests llocs, la ciutat perd identitat i es perden part d'aquestes connexions que permeten a la ciutat pensar, mirar-se i planejar sobre el seu futur.