Quan els seus companys d'estudis li preguntaven per l'origen del seu violí, el violinista Ara Malikian s'inventava històries d'un exclusiu i desconegut lutier, més gran que Stradivarius: Alfredo Ravioli.

El cert és, però, que aquest instrument sense pedigrí tenia al darrere una història més important que les peces dels millors constructors italians. Gràcies al violí, l'any 1915 el seu avi va escapar del genocidi armeni fingint que era músic i va instal·lar-se al Líban, on primer el pare d'Ara i després ell mateix van aprendre a tocar com a agraïment.

D'aquesta història de supervivència i de les influències d'un pare que adorava la clàssica, una germana que vivia pel rock i les vicissituds de quan era estudiant a Alemanya neix el darrer espectacle d'Ara Malikian, que diumenge va omplir d'entusiastes l'Espai Port del festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols.

L'inici del concert ja va ser una declaració d'intencions: un mix de Voodoo Child de Jimmy Hendrix, el Rèquiem de Mozart i un tema propi «que us hem colat perquè estem de rebaixes», va ironitzar.

I així va ser la resta del concert, una alternança de peces escrites pel libanès -com una dansa armènia en homenatge al seu avi o El vals de Kairo, dedicat al seu fill-, música clàssica i barroca com la Campanella de Paganini, i hits de Bowie i Led Zepelin com Life on mars o Kashmir.

Vestit com un rocker i acompanyat per una gran banda amb un violí, una viola, una guitarra, un violoncel, un contrabaix, una bateria i percussió, aquest divulgador de la música clàssica es va anar ficant tothom a la butxaca amb melodies i bromes, com la imitació dels moviments de John Travolta per introduir Misirlou, de la BSO de Pulp fiction.

En total, dues hores i mitja de monòlegs i música en què el violinista també es va posar seriós per retre tribut a refugiats i desplaçats, com ho va ser la seva família.

Va tancar la nit al moll ganxó passejant-se entre el públic a ritme de Bach, deixant els espectadors embadalits i muts. Si el concert hagués durat les 18 hores i 33 minuts amb què havia amenaçat, a més d'un no li hauria importat.