«Ai, aquestes dones bones, ignorants i segures d'elles mateixes! Mira que en poden arribar a ser, d'odioses!». No ho dic jo, ho diu el protagonista d' El cinquè en joc, extraordinària novel·la de Robertson Davies, pero com que l'estic llegint ara, la frase no deixa de retronyir-me al cap. Per cert, com hi ha món. I reconec que amb tal pensament al cap no és la millor manera d'anar a un concert de Joan Baez, bona dona i segura d'ella mateixa, si bé d'ignorant no sembla tenir-ne gaire. Si en tindrà poc, que el seu primer xicot va ser Bob Dylan, i el darrer Steve Jobs, una evolució sentimental paral·lela a la de la seva carrera: de cantar a Woodstock i a la marxa pels drets civils sobre Washington, davant de hippies, negres i desertors, a fer-ho a Cap Roig davant de la jet costabravenca, que és com dir la catalana.

Força del costum, un s'ha habituat a comptar llaços grocs. En veig només un, pintat a terra, just abans dels jardins que acullen el festival, però cap a les solapes de la gentada que fa cua. És un preludi del que trobo a dins: gent ocupada a menjar i beure com si no hi hagues demà (de gorra a la zona vip), la qual no té altra presó al pensament que la que han patit els garrins que s'han transformat, nyam, en aquests deliciosos tastets que ens ofereix la simpàtica cambrera del Via Veneto. I jo com ells. Salut!

La zona vip mereix comentari a part. Al voltant d'un antic claustre hi ha col·locades taules per a quatre persones. Quan arribo, totes les taules estan ocupades per parelles d'edat respectable i compte corrent juraria que igual de respectable. A mesura que van arribant altres parelles, no tenen lloc per seure i ho fan a les taules prèviament ocupades. Juraria que amb aquestes liasons s'han forjat importants acords comercials, a banda de sentimentals, aquestes segur. Cap Roig pot ser un e-meeting no virtual.

Ep, ens avisen pel concert. Resum abans d'entrar: dos gintònics, dues copes de vi negre, una de cava, tres cerveses i dues croquetes. Seguim. A la gent cap el concert, vull dir.

De camí, ensopego amb l'unic llaç groc de la nit. Per com es fica pilotilles de vedella entre pit i espatlla, es diria que ha oblidat que forma part del poble oprimit que té no sé quants governs empresonats, a l'exili i desapareguts.

Vestida de negre, Joan Baez comença a cantar en anglès un tema que no tinc ni idea de com es titula ni de què diu, ni tan sols de què va. Sembla trist. Canta bé. Aplaudim.

Més temes en anglès. Un s'adona que la música trascendeix idiomes, llengües. Un escolta Joan Baez, i sense entendre un borrall del que diu, la veu defensant els drets civils, la imagina arrestada per oposar-se a la guerra del Vietnam, la recorda cantant en favor de totes les causes, especialment les perdudes, que són les bones. I sobretot l'escolta, perquè la seva veu no té 77 anys, sinó que s'ha quedat aturada als dies que servia per defensar els drets civils a Washington. La veu de Joan Baez és una veu de vint anys, deu ser que la veu no envelleix mentre no ho fa l'ànima.

La dona deixa anar grans parrafades entre cançó i cançó, segur que molt interessants si haig de fer cas dels aplaudiments de la gent, que m'agradaria poder explicar (nota: apuntar-me a classes d'anglès en una acadèmia barata). De fet, aprofito les parrafades i els aplaudiments per anar escrivint això, es troben vostès davant una crónica en viu.

La veu adol·lescent de la dona de 77 anys posa la pell de gallina en entonar juvenilment la janisjoplineana Me and Bobby Macgee, seguida amb palmes per tothom, que ens transporta a la ruta 66, i a amors impossibles. I sí, hi va haver temps (més parrafades en anglès) per a una clicada d'ullet als catalans amb Més lluny, que va dedicar als «presoners polítics de Catalunya» -m'ho va traduir la veïna de seient- davant dels aplaudiments del públic, en especial, suposo, del noi que duia el llacet groc. Ovació, la gent aixecada uns segons cridant «llibertat» i a una altra cosa, que això és Cap Roig i estem de vacances. La quota catalana va incloure també El rossinyol, tan catalana que va d'una dona malcasada.

Un, que és un sentimental, es va emocionar més amb La casa del sol naixent -ens la feia tocar en flauta el professor Barnús als Maristes, quin optimista era-, Imagine -els encenedors onejant s'han canviat per mòbils, tot un signe dels temps, vull dir de la ridiculesa dels temps-, The boxer i Gracias a la vida (sí, Joan Baez és sobretot cantant de temes aliens), un himne que recorda que plorar i riure és igual de necessari i beneficiós. Va acabar amb Blowing in the Wind, mol adient en el país de la tramuntana, però vaig trobar a faltar la famosa versó que diuen que canta de Del Barco de Chanquete, no nos moverán. Ningú no és perfecte, i això que la Baez s'hi acosta.