Quimi Portet presenta en la gira d'aquest estiu el seu àlbum «Festa Major d'Hivern» , gravat de cap a peus per ell mateix i que respira sensibilitat i ironia. Rock and roll sense nostàlgia ni complexos.

Dels 9 concerts que de moment s'han anunciat del seu «World Tour 2019», 4 són a comarques gironines. Li agrada molt venir per aquí?

Soc una mica com l'artista local (riu). La veritat és que no ho sé. Els concerts surten en un lloc o en un altre. Normalment a l'estiu és quan tenim més concerts i, si són a comarques gironines i a nosaltres ens va bé, ho trobem fantàstic.

N'hi ha algun d'aquests que li faci especialment il·lusió?

A veure, tots me'n fan molta, no es pot negar que són concerts molt especials. Crec que estic vivint una època amb aquesta gira que és molt bonica, sempre toquem a llocs on tens el públic molt a prop, on ho passes molt bé, i on el públic sap molt el que va a veure. Per tant, és molt agradable.

Creu que les localitzacions són importants a l'hora de fer música?

Són importants, tot i que si els aspectes tècnics estan ben resolts, es pot fer música pràcticament a qualsevol lloc. Fa molts anys que estem en aquest ofici i hem tocat a llocs que no ho diries mai. El so seria sempre el més important. Després també importen la comoditat del públic i del grup i la qualitat artística, que pot ser humil però molt agradable: unes llumetes, el tipus d'aforament, si el públic està assegut o no. Penso que això són coses importants.

En aquesta gira, presenta el disc «Festa Major d'Hivern», el desè de la seva carrera en solitari. Després de tanta música, es podria pensar que un es torna previsible. Quin és el secret per seguir sorprenent?

No em vull fer el «xulo», però jo vaig començar la carrera en solitari als 40 anys. Aquests deu discos són després d'un xorro de discos amb diferents grups. Jo mai he pretès específicament sorprendre el públic. No seria l'objectiu principal. Aquest és un ofici basat en la pròpia emotivitat. Si aquesta emotivitat està intacta, hi tens molt guanyat. Jo diria que nosaltres ens creiem honestament el que fem. A vegades resulta molt trist que per ser originals la gent fan unes coses estranyíssimes. No crec que s'hagi de ser original a tot preu. Ens dediquem a un gènere menor, amb tota la humilitat però amb tota la dignitat, que es diu música popular contemporània, i dins aquest gènere menor hi ha moltes formes d'actuar, de fer música i d'expressar-se. Nosaltres hem anat trobant la nostra.

Com és que ha decidit fer un homenatge a les festes majors d'hivern?

Fan molt riure aquestes festes. Ho trobo una cosa molt tendra, aquesta voluntat de l'espècie humana per divertir-se al mes de febrer, quan fa tant fred. Ballar la conga en anorac. M'ha entendrit aquesta voluntat de passar-ho bé en les condicions més adverses, que no propicien gens una festa major.

Són millors que les d'estiu?

Jo diria que no. A veure, es fa el que es pot i es tira endavant, però són una mica més depriments amb les botes i els anoracs i els constipats. Si es pot triar, a mi em sembla que es presten més a l'hedonisme i a la sensualitat les d'estiu. Però escolta'm, l'important és participar.

Les seves lletres estan plagades de surrealisme i humor. Creu que n'hi ha molt a la vida quotidiana?

Jo faig lletres per fugir de la vida quotidiana. Cadascú té la seva manera de funcionar i totes em sembla que són plausibles, però la meva música serveix per fugir de la realitat i del món. Ja va començar així quan era molt jovenet i continuo així. Els meus textos es basen en això, en una manera de distorsionar les pròpies emocions i el propi entorn per fer-lo espectacular i agradable, i molt més amè del que seria d'una forma natural i quotidiana.

És un refugi?

Més que un refugi és una manera de millorar l'entorn. Em sembla que totes les persones que es dediquen a alguna cosa creativa, d'una forma o altra, fan això, millorar el seu entorn emocional a través de les seves «creacions».

Sempre ha dit que les seves lletres no parlen sobre política. Si no s'inspira en l'actualitat, d'on treu les idees?

Sempre he fet coses de l'actualitat en la meva música, sempre s'hi colen perquè no vius en una bombolla totalment aïllat. El que passa és que jo vaig començar a fer música molt jovenet, el 1957, una època molt remota, per fugir de la realitat. Una realitat en blanc i negre, sòrdida, obscura i trista. El meu motiu per ser músic va ser aquell, i continua sent-ho. La música em projecta en un món llunyà, molt llunyà de la quotidianitat. I això m'agrada molt.

Era més difícil fer música en català fa deu anys que ara?

Sempre que he fet música per mi, ho he fet en català, independentment de si era difícil o no. Ni m'ho he plantejat. Òbviament és més difícil perquè hi ha menys mitjans que et facin cas i la nostra llengua tendeix a estar minoritzada per l'Estat d'una manera claríssima. És un fenomen, que agafo com a metodològic. Jo faig la meva música en català tant si és fàcil, com si és difícil, com si és pràcticament impossible. Ho continuaria fent exactament igual.