Ignoro què feia en Ramon Tremosa al Village de Peralada, zona exclusiva dels patrocinadors, com no fos que, tot i ser un dels principals oprimits del país, es dediqui a fer de mecenes de les arts. Potser, assabentat que Paul Anka és canadenc, venia a explorar la via quebequesa, última ocurrència del processisme, i aquesta vegada sí que sembla realment l'última abans de passar a millor vida.

En el cas que fos a Peralada per assistir al concert de Paul Anka i no per intentar omplir la cada dia més minsa caixa de resistència amb les màquines escurabutxaques, devia sortir satisfet. El veterà canadenc (fa 78 anys a finals de mes) es va presentar sorgint de les darreres files del públic, com una autèntica star. Em va passar tan a tocar que ni temps vaig tenir de fer-li una foto amb el mòbil, cosa obligatòria avui dia, segons vaig observar. Amb vestit de tres peces de rigorós negre, que és l'uniforme del crooner, amb un bronzejat que li haurà costat un piló d'hores de solàrium i una dentadura perfecta i blanquíssima que li haurà costat un piló de dòlars.

Atrevir-se amb Sinatra no és poca cosa, s'ha de tenir més valor que el Guerra. Valor, i envoltar-se de músics de primer ordre amb àmplia secció de vent, ningú pot interpretar Sinatra sense trompetes, trombons i saxos, ni Sinatra podria. Al cap de la fastuosa banda hi ha un vellet que toca el saxo alhora que dirigeix. Alt i prim, d'orelles prominents i vestit com si l'haguessin reclutat a darrera hora del mateix geriàtric on tinc la meva tia. Que mai us enganyin les aparences: un dels moments estel·lars del concert, un d'aquells moments que saps inoblidables en notar els ulls humits, va ser quan Anka a la veu i al piano i el vellet al saxo, dret, van oferir una versió impossible de Purple Rain, l'un donant rèplica a l'altre, il·luminats només per un focus cadascun, en un duel seguit en silenci religiós per la resta de l'orquestra i tot el públic. Creguin-me que si Prince hagués estat divendres a Peralada hauria caigut de genolls.

Però tornem a Paul Anka. Decidit a amortitzar el que li va costar la dentadura, no va deixar de somriure en tota la nit, ni quan els esforços que realitzava -no només de veu, també físics- obligaven a connectar el mòbil per comprovar que sí, que està a prop dels 80. All of me, That's life, Strangers in te night i moltes altres de Sinatra, entre les quals no podien faltar New York, New York ni especialment My way, creació del mateix Anka. També va tenir temps per a la seva Put your head on my sholder, que no tot ha de ser Sinatra. Malgrat que es va treure l'americana per tocar la guitarra en un homenatge a Buddy Holly, se la va tornar a posar en tornar a Sinatra, tot i que la calor de què es queixava. Ningú pot cantar Sinatra en mànigues de camisa, o l'esperit del «vell ulls blaus» el perseguirà des del més enllà.

Es diu que un pot creuar de dalt a baix la història sentimental de la seva vida sense tocar a terra, saltant de cançó d'en Sinatra en cançó d'en Sinatra. Totes les solituds s'assemblen, per més que les de Sinatra siguin amb el llacet desnuat al coll i els glaçons dringant al got de whisky, i les dels pobres mortals, amb una cervesa a la mà tot mirant la tele. És igual, al final es tracta de dir: «Posaré les meves llàgrimes a assecar». Com va escriure J.R. Moehringer, «Sinatra aportava acompanyament musical al meu cor trencat».

A falta de Sinatra, bo és que ens acompanyi Anka. Amb una dentadura blanquísima i a la seva manera. Quanta alçada en un home tan baixet.