El Festival Castell de Peralada estrena aquest vespre l'òpera de cambra Diàlegs de Tirant e Carmesina, una aproximació íntima però amb un punt humorístic a les escenes d'amor entre els dos protagonistes de la novel·la de Joanot Martorell, amb llibret de Marc Rosich i música de Joan Magrané, en què la seducció i la sensualitat jugaran un paper molt destacat. L'escenografia va a càrrec de Jaume Plensa i el projecte està impulsat per Òpera de Butxaca i Nova Creació, que just enguany celebra els seus 25 anys d'història.

L'òpera es podrà veure al claustre del Carme. Rosich ja va ser l'encarregat d'adaptar la novel·la medieval per al muntatge teatral de Calixto Bieito i, segons explica el dramaturg, va decidir plantejar-li la proposta a Joan Magrané «perquè conec molt bé la seva música, que és d'inspiració renaixentista i de música antiga, però amb un punt contemporani».

L'obra se centra en la relació de amorosa entre Tirant lo Blanc i la seva estimada, Carmesina, i totes les viscissituds per les quals han de passar abans de poder consumar el seu amor i patir el seu tràgic final. Per fer-ho, l'òpera s'estructura en quatre parts: la primera inclou les escenes de l'enamorament, és a dir, de quan els dos amants es coneixen per primera vegada (inclòs el famós joc de miralls); la segona relata les aventures i desventures de Tirant al camp de batalla -i els enganys que li fan creure que Carmesina no és honesta amb ell-; la tercera recull les escenes de llit i la quarta i última és més contemplativa, en què la parella s'adona que ha estat víctima d'enganys i pot consumar el seu amor abans d'afrontar el seu tràgic destí. «Per nosaltres, tota l'obra és una tensió sexual no resolta fins al final, que es retroben però la felicitat no els dura gaire, ja que aviat moren tots dos», resumeix Roscih. De fet, la frase més important de l'obra, per a l'autor, és quan, després d'haver pogut consumar finalment el seu amor, Carmesina es pregunta: «Era això el que jo tan desitjava, per la brevetat de tan poc delit?».

El muntatge compta amb tres veus: Josep-Ramon Olivé (Tirant), Isabella Gaudí (Carmesina) i Anna Alàs Jové, que interpreta el doble de rol de Plaerdemavida (donzella que vol unir els dos amants) i la Vídua Reposada, que treballa activament per separar-los. «De seguida ens vam posar d'acord en què Tirant i Carmesina serien un baríton i una mezzo, i, com a curiositat, els altres dos personatges que ens interessaven de la novel·la, Plaerdemavida i la Vídua Reposada, que són oposats, volíem que fossin interpretades per la mateixa cantant, en aquest cas una mezzo», assenyala Rosich, que ho considera un «joc màgic» davant l'espectador. Aquest doble rol es veu traslladat, també, a la música: «Musicalment es veu que venen de dos mons oposats. Plaerdemavida té sempre una música més cantable, més harmònica, més suau, i en canvi en el cas de la la Vídua Reposada tant el cant com els instruments que l'acompanyen son molt més punyents, més dissonants, més durs», explica Magrané. A banda de les veus, compten amb una orquestra de cambra reduïda: una quartet de corda, arpa i flauta.

Segons explica el compositor, malgrat que l'obra se situa en l'època medieval, la música és totalment contemporània. «Només mantenim una clucada d'ullet al que seria una òpera renaixentista amb el paper de l'arpa, que actua gairebé com si fos un baix continu», assenyala Magrané.

Per a l'autor, la música de l'obra vol subratllar també «aquell punt humorístic una mica absurd» que té la novel·la original. «Tirant lo Blanc ja és de per si una obra excessiva, i amb la música hem intentat fer una mica això: quan és delicat, és molt delicat, i quan és seriós, portar-ho fins a l'extrem», explica Magrané. Al jove compositor, premi Reina Sofia de Composició, li fa una especial il·lusió estrenar al Castell de Peralada: «És molt bonic i a més, pel tema de l'obra és fantàstic, perquè ja tens l'escenari fet», explica.

L'escenografia, a més, va a càrrec de Jaume Plensa. «Ha estat un gran luxe. El que ell ens proposa és una instal·lació lumínica, que funciona com una mena de metrònom que marca el pas inexorable del temps», explica Rosich, que considera que aquest és un dels temes principals de l'obra. «El que ens ofereix Plensa és com una caixa màgica, una instal·lació en la qual nosaltres col·loquem les peces i actua com a fris o retaule per on es van movent els personatges», conclou.