20 de juliol de 2019
20.07.2019
CASTELL DE PERALADA

Ningú va guanyar aquella (ni cap) guerra

El festival de Peralada acull l'estrena a l'Estat d'«Història d'un soldat» de la Fura dels Baus

20.07.2019 | 18:30
Un moment de l'espectacle.

De la Història del soldat d'Igor Stravinsky a la Història d'un soldat de la Fura dels Baus hi van més de cent anys i una idea: la universalitat de l'absurditat de les guerres.

«Lamento haver arribat aquí, no milloraré. El meu cor només és una gàbia plena de dolor», esclata l'actor Sébastien Dutrieux, convertit en un soldat que, en realitat, podrien ser tots, i que fa alhora també de diable i de narrador.

Submergit en la foscor, només amb la cara il·luminada, l'intèrpret relata els traumes que li ha deixat la batalla, la impossibilitat de recuperar la vida anterior, de tancar els ulls i oblidar el dolor que ha inflingit i vist en l'inici d'una peça que vol anar més enllà del conte que es va estrenar el 1918 per tenyir-lo d'un al·legat antibel·licista contemporani, però que acaba sent més espès que profund.

Dirigit per Àlex Ollé, el muntatge que va passar divendres pel festival dels jardins del castell de Peralada en la seva estrena a l'Estat, evoca la narració original per intentar insuflar-li una reflexió actual, fent sevir com a referents la pel·lícula Johny cogió su fusil i la carta de comiat d'un veterà de la guerra de l'Iraq, Daniel Somers, que es va suïcidar el 2013 per l'estrès posttraumàtic.

Així, el militar torna a casa i, com en el llibret original de Charles-Ferdinand Ramuz, acorda amb el dimoni un tracte aparentment profitós: un violí esgavellat a canvi d'un llibre que li posa en safata un futur ple de riqueses. El preu a pagar, però, és alt i el recluta perd tres anys de la seva vida i és oblidat per aquells qui l'estimen, precipitant-se així cap a una infelicitat que vol revertir recuperant l'instrument abandonat.

El relat fàustic es narra en la versió furera des d'un hospital. Un quiròfan primer i un llit on el combatent passa els dies en estat vegetatiu després són sempre a escena, en un dels dos nivells de l'escenografia.

Mentre al pis de dalt hi ha l'Orquestra Simfònica Camera Musicae interpretant la partitura d'Stravinsky, al de baix, el milicià anònim lluita contra si mateix i els seus fantasmes, acompanyat a vegades per projeccions audiovisuals que posen imatge a les al·lucinacions que pateix.

Amb la quotidianitat de l'hospitalització com a rerefons -les cures diàries dels sanitaris, les visites dels familiars, el personal de neteja passant l'escombra o el monòton pip-pip de l'aparell que controla les constants vitals-, el soldat intenta cosir-se sense èxit les ferides, per acabar-se rendint a l'evidència de ser «un mort entre els vius».

Tornar a la vida normal després d'allò, diu, «seria la marca d'una sociopatia». Una vegada i una altra renega de tot el que va fer «i no es pot arribar a explicar» i de l'abandonament de qui el va abocar a aquell horror.

«Estic massa atrapat a la guerra per estar en pau», sentencia el soldat, un soldat, tots els soldats d'aquella guerra, una guerra, totes les guerres que no va guanyar ningú.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook