«Cuando el río suena...», què passa?

[Riu]. Vaig triar aquest refrany perquè el disc té algunes cançons que estan directament relacionades amb la història política d'Espanya. Eren temes tabú dels quals a la gent encara li costa molt parlar, perquè suposo que fan molt de mal, i clar, dic: «cuando el río suena, alguna cosa està passant»...

Una d'aquestes cançons és Justo

Jo crec que l'hora de dignificar-ho va ser fa molt de temps. I cada vegada passa més temps, i la gent que va viure tot això se'ns està morint. Però a mi em sembla que alguna cosa està passant. Potser, la meva generació som els que hem de tornar a parlar d'un tema que encara no està tancat. I que crec que això està provocant que, precisament, s'aixequi de nou un odi que no s'hauria d'aixecar.

Veu paral·lelismes en la situació de llavors i la d'ara?

Per suposat. Ho veig molt relacionat. Si realment ens expliquessin la història amb objectivitat, si hi hagués algun símbol a Espanya que dignifiqués la memòria... això no passaria. Però no pot ser que hi hagi xavals cantant Cara al sol sense problemes. Potser és que ningú els ha explicat el que significa. És un exemple. O un autobús que digui «feminazis» a les dones i posi la cara de Hitler. Em sembla una bogeria. Això, en altres països, no passaria.

La primera cançó de l'àlbum és «La Puerta Violeta». Cada vegada l'obren més dones, aquesta porta?

Jo crec que el feminisme està arribant fort, perquè la gent almenys s'està preguntant què significa el concepte. I hi ha el diàleg, que és genial: quan se'n parla, significa que alguna cosa s'està fent. Però encara queda molt per fer, a la vista està: estan passant moltes coses amb les quals sembla que, en lloc d'avançar, retrocedim.

Hi ha menys por?

Por n'hi ha. Però també hi està havent molta sororitat, molta ajuda per part de dones i homes, i això sí que t'ajuda a treure't pors, perquè abans segur que passaven les mateixes coses o més, però la gent callava, les dones no denunciaven. I ara, en canvi, les agressions sexuals en una festa sí que es denuncien... a vegades. Però hi ha molt a fer, molt.

Fa uns mesos va dir que ara som «menys lliures d'expressar-nos». A què ho atribueix més, a les lleis i el Govern, o a la «tirania» de les xarxes socials?

A tot. Em sento menys lliure perquè abans deia tot el que pensava i ningú em llançava odi. Però ara, tant per la censura que hi ha, tan bèstia, i el que suposen les xarxes socials... Twitter s'ha convertit en un lloc on només es llancen escopinades i odi, i a la mínima et critiquen per tot. Llavors... jo soc la primera que dono mil voltes a cada cançó perquè intento no molestar ningú, ser correcta... i això et treu llibertat, fa que ja no diguis les coses tal com et surten de dins. Però jo m'autocensuro fins i tot en pensar què diran els meus pares quan escoltin alguna de les meves cançons. Perquè els meus pares són molt puritans, i si dic alguna paraulota, jo sé que a la meva mare li molesta [riu].

Darrerament s'ha parlat del baix percentatge de dones que encara hi ha als cartells dels principals festivals. Està canviant alguna cosa o encara hi ha molt camí per recórrer?

Encara som un percentatge molt inferior al dels homes en els festivals, però hi ha més dones que altres anys i hi ha més interès dels promotors dels festivals perquè hi hagi més equitat. S'estan fent passos, això és l'important, però queda molt i molt per fer. Jo crec que no és per falta de dones que facin música, sinó perquè no ens han donat la veu que els han donat als homes en altres èpoques. Però crec que la gent s'està conscienciant i s'estan veient esforços per part de gairebé tothom.

La gira l'està portant a diferents ciutats d'Europa i Llatinoamèrica. Com l'estan rebent?

A cada lloc és diferent. Quan estem a Europa, el nostre públic és, sobretot, espanyol [riu]. Algun anglès o algun escocès es cola, però bàsicament són emigrants, molts dels quals, joves. I ara he tornat de Xile i Uruguai... a Uruguai era el primer cop que hi anàvem i fins i tot em paraven pel carrer. Va ser un exitàs brutal. A Costa Rica també, a Colòmbia també ens va anar molt bé, Mèxic, Argentina... cada vegada hi estem fent més família. Hi ha llocs on cal començar de zero i altres on internet ha fet la seva feina, però l'important és anar obrint fronteres i veure com hi ha tanta gent que t'estima.

La música és una manera de llançar un missatge o de connectar amb la gent?

En primer lloc, és una cosa que em fa sentir molt bé. És una teràpia brutal. Crec que si no cantés, estaria morta. I llavors, és una arma molt poderosa per poder dir el que et dona la gana. I sobretot perquè jo componc les meves pròpies cançons. A través de la música i de l'art es poden fer moltes coses. No sé si podré canviar el món, però almenys fer reflexionar, evadir, divertir... això, sí.

Què pot esperar el públic del concert de Cap Roig?

És un concert que passa per totes les fases. És molt divertit, hi ha parts molt emocionants, i hi ha una actuació molt important de tota la banda... som vuit a l'escenari, sis músics, el meu intèrpret de llenguatge de signes, perquè és un concert inclusiu, i jo. Llavors, fem un recorregut per gairebé totes les cançons del nou disc, dels anteriors també n'escoltem unes quantes, i també hi ha sorpreses: fem alguna versió... el nostre objectiu és que la gent se'n vagi del concert amb moltes ganes de viure. I crec que ho aconseguim, pel que ens diuen.