Que l'aigua i l'electricitat no casen bé ho sap tothom. No és menys cert, però, que de les nits de llamps i trons també en surten coses bones, preguntin-li a Mary Shelley, sinó. Com la tronada d'un vespre d'estiu que va insuflar vida al monstre de Frankenstein ara fa gairebé dos segles, la de dissabte va servir per ressuscitar, per una hora i poc, un dels mites de la música dels 90, Oasis, en un concert d'alt voltatge al festival dels jardins de Cap Roig.

El fort xàfec que queia sobre Calella de Palafrugell des de la tarda presagiava turbulències, i n'hi va haver. L'accidentada actuació d'un dels enfants terribles del pop britànic va arrencar amb una hora de retard per culpa del ruixat, però no hi va faltar res del que s'esperava: ni l'actitud de pinxo malhumorat del protagonista, ni els seguidors més nostàlgics del grup, ni els temes més populars de la banda de Manchester, que es van conjurar a l'escenari per fer oblidar al públic que feia estona que duia els peus xops.

Amb els espectadors protegits amb capelines i paraigües, Gallagher va saltar a l'escenari amb el ritme enèrgic de Rock'n roll star, tota una declaració d'intencions del personatge.

Va ser saludada amb entusiasme pels seus incondicionals, que van ser recompensats amb un dels grans hits d'Oasis, Morning glory, fins que a mitja cançó, el cantant es va aturar i, renegant, va marxar de l'escenari.

El motiu de l'aturada, que es va allargar uns deu minuts, va ser la caiguda d'un llamp en una zona propera, segons va explicar l'organització. La sortida precipitada de Gallagher i els músics de l'escenari per motius de seguretat va desconcertar el públic, que li va reclamar que tornés entonant l'himne del grup, Wonderwall, que es faria esperar fins al final del recital.

Un cop escampada la tempesta elèctrica, va tornar a escena, reprenent Morning glory en el punt en què l'havia deixat, per passar, sense més explicacions, a algunes de les seves creacions en solitari, com Wall of glass, Greedy soul, For what it's worth o Shockwave.

Superada la destrempada del parèntesi inicial, els fans del britànic van corejar el seu nom en múltiples ocasions, una eufòria que no va ser corresposta per l'intèrpret, que pràcticament només es va dirigir al pati de butaques per presentar els temes i mussitar algun «gràcies».

Mentre en una gran pantalla es projectaven i multiplicaven en blanc i negre i colors les imatges del petit dels Gallagher, va reprendre un repertori que s'ha mantingut viu malgrat els anys de distanciament dels dos germans. Lyla, Slide away o Cigarettes and alcohol van sonar a l'auditori empordanès abans de l'apoteosi final, Wonderwall, que va convertir el jardí botànic en un karaoke immens quan el cantant va cedir la veu a la platea perquè aclamés els versos més coneguts.

Pels bisos van quedar Supersonic i Champagne Supernova, que Gallagher va interpretar amb l'habitual posat desmenjat i xulesc abans de deixar enrere una nit d'alta tensió, en què llamps, trons i l'energia d'un públic que no oblida van fer reviure per 70 minuts aquell oasi de bona música i escàndols sonats.