Pluja torrencial. Eren quarts de deu i els seguidors que s'havien apropat a Sant Feliu de Guíxols per gaudir d'un dels últims concerts d'una de les veus més icòniques de la música folk dels nostres temps, començaven a dubtar si hi hauria concert.
Quaranta-cinc minuts de demora i milers de litres d'aigua no són suficients per aturar la cantant -no la van aturar les amenaces quan marxava per Arkansas a favor dels drets dels afroamericans al costat de Martin Luther King, ni tampoc els supremacistes que la desprestigiaven per protestar contra la guerra del Vietnam. No, a ella no l'aturen.
«Bona nit». L'espera va valer la pena. Joan Baez va aparèixer a l'escenari ben elegant, amb una americana blanca, uns texans i la seva fidel acompanyant, la guitarra. Als dits no els pesaven els seus 78 anys, es movien àgilment per començar a fer sonar els acords de Don't think twice. El públic -tot vestit de color blanc amb impermeables de plàstic, cortesia del festival- mirava embadalit. Començava un viatge al passat, al cor dels anys seixanta.
Segona cançó i segon idioma. Entrava a l'escenari la cantautora Montse Castellà, dos petons a les galtes, un respir profund i començaven a cantar El preso número nueve. Amb un castellà gairebé perfecte -herència del seu pare d'origen mexicà-, el temps es va aturar i ja gairebé ningú recordava la pluja.
Tercera cançó. Ara sí, entren els membres de la banda. A la seva dreta, la seva mà dreta musical, el multiinstrumentista Dirk Powell, a la percussió Gabriel Harris -el fill de Joan Baez- i per últim, la vocalista Grace Stumberg. Me & Bobby McGee va ser la cançó ideal per ensenyar al públic el nivell de la banda i, especialment, per lluir el talent de Powell, que va tocar el violí, la mandolina, la guitarra, el baix i el piano al llarg de la nit. Un fenomen.
Entre cançó i cançó, Baez explicava que la veu ja no li arriba tan amunt, un dels motius pels quals aquesta és la seva gira de comiat, The Fare Thee Well Tour. El públic ni ho va notar gràcies a l'actuació estel·lar de Stumberg -que originalment era l'ajudant de tècnic de so i que Baez va col·locar com a vocalista. Abans de reivindicar l'aturada de la política antiimmigració del president dels Estats Units, Donald Trump, un espontani li va llançar un clavell vermell a la cantant. Ella el va recollir amb gràcia i va començar a cantar Deportee, una melodia que va tocar múltiples vegades amb Bob Dylan -amb qui va estar emparellada a inicis dels anys seixanta, quan Dylan encara no havia arribat a la fama.
Al llarg de la nit, Baez va fer sonar els seus grans clàssics i es va posar definitivament el públic a la butxaca cantant el seu himne: Diamonds and Rust. Aquest cop el va cantar sola, i quan no li arribava la veu, sonava la guitarra. El repertori va comptar amb tots els clàssics que ha versionat al llarg de la seva vida, com la cançó de Violeta Parra, Gracias a la vida o House of the rising sun, de The Animals. Tampoc van faltar les reivindicacions, després de criticar la política de Trump, va dedicar la cançó Més lluny, de Lluís Llach, als presos polítics i també va cantar cançons espirituals en record dels drets dels afroamericans. El públic -majoritàriament gran- es va mullar, va cantar i va acomiadar la reina del folk de la millor manera, amb una ovació dempeus.
Després d'una hora i mitja, tocava acomiadar-se i Baez ho va fer de la millor manera: recordant John Lenon amb Imagine, Bob Dylan amb Blowin in the wind i amb la sempre reivindicativa No serem moguts. El toc final el va posar amb la cançó que posa nom a la gira, Dink's song. Quan va acabar de cantar, va dir: «Gràcies, amics».
