Discurs i actitud. A Christina Rosenvinge n'hi sobra de les dues coses, tal com va demostrar divendres al festival Tempo de Girona; «on em vull empadronar», va dir després d'introduir el seu últim disc, Un hombre rubio (2018), amb Niña Animal. L'home ros és ella, l'alter ego que utilitza en un viatge emocional per la mala relació amb un pare ja mort i que, alhora, denuncia la dictadura dels rols de gènere. I ho va fer des que va sortir a l'escenari, vestida amb camisa blanca, corbata i pantalons de pell negre. Actitud, deia, que va exhibir davant dels teclats, guitarra en mà, posant a prova la longitud del cable del micròfon o cantant estirada al terra, en un esclat de rock.
Rosenvinge va venir a parlar del seu home ros, històries escrites des d'un jo masculí perquè -va aclarir- «les dones no em donen cap problema, en general». Les cançons desenvolupen un diàleg intergeneracional que involucra pare, fills i néts que volen alliberar-se d'una càrrega sobrevinguda. Ho fa a través de Pesa la palabra, Romance de la plata i La flor entre la vía, que la compositora va distribuir estratègicament en el guió de la nit. Sobre la primera, va desvetllar que la va inspirar una frase del fill Cordobés sortint del judici per reclamar-li la paternitat: «Vaig tenir un pare de fum i vull que el meu fill tingui un avi de veritat», va recordar.
El repertori, però, també va retrocedir fins a Lo nuestro (2015) per defensar, amb Romeo y los demás, que hi ha qui no es mereix ni el record ni la rancúnia; exigir responsabilitats polítiques i socials amb Alguien tendrá la culpa; o exposar, amb La muy puta, una teoria personal sobre la compensació dels retards.
Asseguda a l'escenari, Christina Rosenvinge va explotar la connexió amb el públic cantant La piedra angular, també d' Un hombre rubio, després d'encarar la recta final del concert interpretant ella sola tres temes; dos eren peticions del públic. Més tard, faria pujar tres fans a ballar, o almenys intentar-ho, un vals.
