03 de agost de 2019
03.08.2019

Rozalén porta llum i veritat a Cap Roig

La cantautora va presentar a Calella el seu darrer treball, «Cuando el río suena» · Va demostrar que la seva personalitat es manté intacta canti on canti «Justo», dedicada al seu oncle avi mort en la Guerra Civil, va suposar un dels moments més emotius

02.08.2019 | 23:58
Rozalén, sobre l'escenari del festival de Cap Roig.

Costa pensar que algú amb sang a les venes no s'emocioni, no s'estremeixi amb els pèls de punta, sentint cantar Rozalén. És música de veritat, llum i esperança durant dues hores llargues, fetes a partir del talent, el treball i l'empatia. De cantar davant desenes de persones quan intentava obrir-se camí en la jungla de la música, a omplir teatres, auditoris i pavellons sense perdre ni un punt de desimboltura. Rozalén és ella mateixa a Cap Roig, al WiZink Center de Madrid o a Santiago de Xile. Ja els agradaria a d'altres artistes més postissos poder presumir d'aquesta veritat, capaç d'incomodar certs poders polítics com un ajuntament d'Oviedo del PP i Ciutadans, que l'ha decidit vetar.

Dijous, a Calella, va tornar a demostrar, com ella mateixa canta, que les fades existeixen. Ja en la recta final de la llarguíssima gira de presentació del disc Cuando el río suena... (va passar per Girona en un emotiu concert a l'Auditori el febrer de l'any passat), Rozalén va tornar a seduir amb el seu embruix. No li va fer falta res més que les seves cançons, la seva veu, que domina i modula amb una facilitat que fa astorar, la seva banda de sempre (el feeling que té amb els músics no es fingeix) i la seva inseparable Beatriz Romero, intèrpret de tot el que passa a l'escenari amb llengua dels signes. No per conegut, l'espectacle deixa de sorprendre. Justo, per exemple, la cançó dedicada al seu oncle avi, mort en la Guerra Civil i desaparegut en una fossa comuna que ha acabat localitzant, va ser el primer gran moment de la nit. El públic la va escoltar en un silenci sepulcral, fins que el timbal final que esclata com una bomba va desencadenar una onada d'aplaudiments, amb la gent dreta, que es va allargar dos o tres minuts mentre l'artista no se'n sabia avenir.

Rozalén canta veritat. «Hem de parlar d'allò que ens fa mal», va recordar diverses vegades. I no obstant això, els seus concerts, tot i el dolor que desprenen algunes de les seves lletres, són cants a la vida, a ser un mateix i a no quedar-se quiet «a la cuneta». Com els versos de Benedetti que obren l'espectacle i que reclamen viure la vida amb intensitat. La memòria històrica, la família, l'amor, el feminisme i la defensa de les minories van anar apareixent al llarg de la nit, que també va deixar moments estel·lars com les versions de Llorona, de Chavela Vargas, i La belleza d'Aute, estremidores. Ja pels bisos, es va guardar dos dels temes més icònics de la seva trajectòria: La puerta violeta i Girasoles, seguides amb la gent dreta, entregada. Perquè com ella mateixa diu, el món està dividit entre els que ballen i els qui no. I aquí, com tornarà a quedar clar avui a Roses, hem vingut a ballar sense que això vulgui dir deixar de reivindicar amb una honestedat cada cop més en extinció.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook