03 de agost de 2019
03.08.2019

Coquini: L'home amb més coco del món

Pedro Martos, més conegut com a «Coquini», fa més de 40 anys que recorre les platges de la Costa Brava venent cocos, amb una especial predilecció per la cala Montgó · Als seus 71 anys i després d'haver patit una embòlia, segueix cridant a ple pulmó i amb un somriure a la cara Els banyistes ja el coneixen i no paren d'acostar-se-li

02.08.2019 | 23:58
Coquini: L'home amb més coco del món

Com en Clark Kent, en Pedro Martos porta una doble vida, i quan es vesteix de superheroi es converteix en el famosíssim Coquini, tan cèlebre que el mateix Jordi Roca ha ideat un gelat amb el seu nom, l'ingredient principal del qual és, per descomptat, el coco. Nascut a Linares, allà on va morir Manolete, Martos fa més de 40 anys que fa la volta, si no al ruedo, a totes les platges de l'Escala, amb especial predilecció per la coqueta cala Montgó. Sempre venent cocos. Sempre de bon humor. Sempre amb la seva cantarella:

- Coquitooo! Ole! Ay, qué coquini, biquini, riquini, coquini, riquini! Coco! Ole!

O bé:

- Aaay, mamamía, mamamía, mamamía! Que riquini, coquini, Ole!

I així.

Hem sigut col·legues. Ja fa més de 30 anys, però els treballadors de platja conformen una mena de germandat per a tota la vida que riguin-se vostès de la Legió o de l'Opus Dei. Ell era ja un veterà venedor de cocos, jo un estudiant que a l'estiu venia tiquets de creuers. Si han passat anys, que entre la resta de pencaires de cala Montgó hi havia un extremeny que venia ceràmica que carregava en un ase que també -a saber com- havia vingut d'Extremadura, i un empleat municipal que ajudat d'un punxó recollia papers fins que, adormit com anava, un dia va punxar la cama d'un turista tombat al sol i allà va finalitzar la seva carrera. El surf encara no havia arribat. En Coquini mai no va permetre que li pagués un coco, sempre me'l regalava. A canvi, jo mai li vaig confessar que el coco no m'agrada.

Més demacrat, més vell, més prim, amb la pell notablement castigada pel sol i els genolls atrotinats pels quilòmetres recorreguts en sorra, als 71 anys continua patejant-se les platges amb una galleda de cocos a la mà. El saludo. El primer que em diu, sense poder amagar l'orgull:

-Ya sabes que el Roca me ha dedicao un postre?

-Claro, Coquini, lo sabe todo el mundo- responc.

-Toma un coco, te lo regalo.

-Gracias, hombre.

- Ole! Coquini, riquini!

Com sempre, em pregunta per la família. M'ha vist en aquesta mateixa platja de nen, de grenyut solter, ennoviat, casat, i amb els quatre fills que he tingut, l'un darrere l'altre.

-Anda que no te gustaban a ti las mujeres- recorda, rient, dels vells temps a cala Montgó.

-Y me siguen gustando, Coquini, soy yo quien ya no les gusta a ellas.

Riu. En Coquini sempre riu. Només va deixar de riure quan, a causa d'una embòlia, el metge li va dir que s'havien acabat la platja i els cocos, que a partir d'aleshores tocava fer bondat. Tancat a casa, plorava. Fins que va decidir que la vida sense cocos no era vida, i va tornar a la sorra. Com Manolete tornava a l'arena després d'una cogida. I va tornar a riure. Avui mateix, m'explica, ha tingut «un bajón» [sic] i ha hagut de marxar a descansar una estona, però quan s'ha recuperat, ha tornat a la platja.

-Es que ya no tienes edad, tío, que nos estamos haciendo viejos.

-Ole!- respon, perquè en Coquini respon «ole» si en realitat no vol respondre.

- Coquini, riquini, ole con ole- crida tot seguit.

I al seu voltant es comencen a reunir banyistes que volen cocos. Els parteix amb una mà i amb l'altra els trosseja, un calcula que ha fet aquesta operació centenars de milers de vegades, un aventura que els cocos venuts per en Coquini posats un darrere l'altre arribarien a la Lluna tornarien a la Terra, un voldria més gent amb tanta vocació. Als vells temps havia d'anar tovallola per tovallola venent la mercaderia, ara el seu crit particularíssim, que ressona des de poc després de les 9 del matí, fa que de tota la platja se li acosti la gent.

-Joder, no paras de vender- li dic.

-Vendo pocos. Si no hay turismo, tío! Los vendo nada más que a tres euros, mientras otros los venden a cinco. Y en el súper ya valen dos euros- es lamenta

-Pero tu no los compras en el súper, verdad?- aventuro.

-Ole!- contesta, no sé si he dit que és la seva resposta favorita.

I s'allunya. Galleda en mà, genolleres que l'ajuden a mantenir les articulacions a lloc, amb una mà eixugant-se la suor del sol de migdia. Allà baix uns nens ja s'acosten, feliços, amb els diners a la mà, això no ha canviat des que ens vam conèixer, en aquells estius dels anys 80.

- Coquini, riquini, biquini!

-Oye, que igual te saco en los papeles- el crido mentre marxa.

- Ole!

M'adono que tinc a la mà un altre coco que m'ha regalat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook