Montevideo va perdre un metge, i la música hi va guanyar un artista de cap a peus. Per fortuna, com va explicar Jorge Drexler a l'entregat auditori que l'esperava diumenge a Cap Roig, un dia va conèixer Joaquín Sabina, fent-li de teloner a la capital d'Uruguai, i tot va canviar: dos mesos després, el febrer de 1995, aterrava a Madrid per arrencar una prolífica carrera com a cantautor que l'ha dut al cim, amb un Oscar a la butxaca el 2004 per la cançó Al otro lado del río, de la pel·lícula Diarios de motocicleta, i triomfant als Grammy llatins. Convertit en un «home de la cinquantena feliç», com va admetre, i amb l'autoritat que li dona la seva carrera, sent-ne l'amo i modelant-la com vol, es va presentar a Calella variant el programa inicialment anunciant. I així, en comptes d'oferir el xou intimista Silente, on es llança a l'escenari sol, només amb una guitarra, va pensar que «al costat del mar, en aquest lloc, l'ideal era comparèixer amb la banda al complet» que l'ha acompanyat de gira els dos últims anys presentant el disc Salvavidas de hielo. La nit que va regalar va ser màgica. Dues hores apartades del focus de la pena com va cantar, en l'últim bis que tancava el concert, Luna de Rasquí.

Vestit de negre, amb una americana blanca, de la qual de seguida va prescindir, i sabates esportives, Drexler va encisar des del minut 1 amb el seu discurs coherent i honest i la seva poesia musicada. Va arrencar amb Quimera i durant els primers 40 minuts va tocar amb la banda temes com Todo se transforma, Pongamos que hablo de Martínez, dedicada a aquell Sabina que el va encaminat cap al triomf en la música, o Asilo. Després va venir un tall de recital més intimista, amb Drexler interpretant a capella Al otro lado del río, i tot seguit només amb la guitarra joies com Guitarra i vos, o una versió de Club tonight de Gossos. Hi va haver temps per la reivindicació política a favor dels refugiats, amb dedicatòria a Open Arms, i temes com Bolivia, i per a la consciència ecològica, amb la cançó Despedir a los glaciales. Tot conduït amb una mestria, una elegància i una empatia que només tenen els grans. Capaç de cantar assegut a terra, amb les cames estirades, en un racó de l'escenari, de sortir a ballar amb el públic de la platea i de mostrar una naturalitat que no es pot impostar.

El concert va culminar amb quatre bisos que van arrencar amb Telefonía i van seguir amb Bailar en la cueva i Me haces bien, ja amb l'auditori de Cap Roig dret. Els aplaudiments van fer tornar Drexler per tancar definitivament la nit amb Luna de Rasquí, la cançó que parla d'un lloc al món on el focus de la pena no hi arriba. Diumenge, a Cap Roig, i per dues hores, la felicitat també va ser completa gràcies a l'obra i gràcia d'un metge que, per fortuna, va fer cas a la seva altra vocació: la música.