Sempre libera (sempre lliure), canta Violetta Valéry al final del primer acte de La Traviata, en una ària de molta dificultat i bellesa estremidora, que li va proporcionar una gran ovació a Ekaterina Bakanova, la soprano russa que protagonitza aquesta producció del Festival Castell de Peralada estrenada ahir. Aquest clam per la llibertat de Violetta, aquesta defensa del seu dret al plaer i a l'alegria sense haver de donar explicacions, forma part de la lectura moderna i en clau feminista que el director del muntatge, Paco Azorín, ha volgut fer en aquesta nova col·laboració amb el Festival de Peralada: ja hi va presentar Otel·lo, també de Verdi, l'any 2015, i el mateix Festival anuncia en el seu programa que el treball a tres bandes amb Azorín i la música del compositor italià no s'acaba aquí, sinó que s'ha iniciat un cicle que continuarà en la propera edició del certamen, tot i que sense precisar encara de quina manera.

En tot cas, a l'Auditori del Castell de Peralada s'hi respirava ahir a la nit l'ambient de les grans ocasions. Entre el públic hi havia la consellera de Cultura Mariàngela Vilallonga, el director d'orquestra Josep Pons, l'advocat i expolític Miquel Roca i Junyent, el subdirector general de teatre del Instituto Nacional de Artes Escénicas y de la Música, Fernando Cerón... en definitiva, hi havia expectació per veure en escena aquesta nova producció pròpia del Festival, amb el tenor René Barbera (Alfredo Germont) i el baríton Quinn Kelsey (Giorgio Germont), tots dos nord-americans, tos dos magnífics, oferint el contrapunt masculí a Ekaterina Bakanova; la direcció musical de Ricardo Frizza al capdavant de l'Orquestra simfònica del Gran Teatre del Liceu de Barcelona; i la presència del Cor Intermezzo, habitual també a Peralada, dirigit per José Luis Basso.

La incorporació d'una nena, el vestuari d'Ulises Mérida que acosta el personatges al present, una escenografia polivalent obra del mateix Paco Azorín, pojeccions de frases sobre la llibertat de Maria Moliner o Alexandre Dumas, acròbates dansant sobre la paret... són alguns dels elements d'aquetsa nova lectura de l'òpera, que «esdevé un cant d'amor i llibertat tan necessari en els nostres dies», en paraules d'Azorín.

De fet, la denúncia de la hipocresia que hi ha en la creació de Giuseppe Verdi és perfectament vàlida en l'actualitat, per al director de la nova producció.

També mantenen del tot la seva vigència les esplèndides composicions del músic italià, molt ben executades ahir (demà hi ha una nova funció) i que van entusiasmar el públic que omplia l'auditori del Castell de Peralada. Des del mític brindis, una de les peces d'òpera més populars de la història, a aquella vibrant reivindicació de la llibertat de Violetta, les declaracions d'amor entre els protagonistes o el tràgic final, en un moment d'una delicadesa musical extrema.