Va connectar amb la natura, va invocar els qui ja no hi són i va fer arribar pràcticament 2.000 ànimes a l'èxtasi. Com un xaman, Patti Smith va tornar dimecres a Sant Feliu de Guíxols per escampar la seva màgia i reivindicar el llegat d'una època en què la música tenia gust de llibertat.

Nou anys després de la darrera actuació al festival de la Porta Ferrada, la poeta i cantant va retrobar-se amb un públic entregat ja abans de començar, que va saludar amb entusiasme el tímid «un plaer ser aquí de nou» que els va regalar abans dels primers versos de Wing.

En una nit tèrbola de xafogor, lluïa americana i armilla negres, samarreta clara i una llarga i escabellada cabellera de plata que s'ha convertit en l'ensenya d'una intèrpret a qui no li cal material nou per omplir auditoris. Tampoc a la Costa Brava, on alguna fan fins i tot va dur al concert un ram de flors per afalagar-la.

Als 72 anys, la poeta del punk rock va recalar a l'Espai Port acompanyada per tres músics -entre ells, el seu fill Jackson a la guitarra elèctrica- per recuperar alguns dels seus temes més coneguts i versions de Lou Reed o Neil Young. També de Jimi Hendrix, de qui va rescatar Are you experienced?, tot escopint a terra, com sol fer.

Va agrair ser vora el mar capbussant-se en els 70, evocant Redondo Beach i Ghost Dance, un clam a la unitat pel medi ambient. «Què passarà amb els nostres nens en el futur?», va reblar en entonar la lletra, que crida a expulsar els mals esperits, com va fer el públic ganxó sacsejant les mans.

Smith va recordar el poeta William Blake i tots aquells artistes que, tot i tenir una gran obra, van morir sense èxit i en la pobresa amb In my blakean year abans d'imprimir el seu estil al Beds are burning de Midnight Oil i posar el públic dempeus amb Dancing barefoot.

L'aspra veu de la nord-americana també va declamar «pels qui hem perdut, però sempre estaran en la nostra memòria» en la recitativa Beneath the southern cross, que llença «no un missatge de pèrdua i mort, sinó de vida».

Al crit de «Be your fucking freedom» va seguir amb After the gold rush de Neil Young, un recés íntim previ a l'escalada de decibels que reservava per al final.

Poquíssims espectadors mantenien encara el cul de la cadira quan la banda va encadenar I'm free dels Rolling Stones i Walk on the wild side de Lou Reed, preludi de Pissing in a river, Because the night i Gloria, de Van Morrisson, que van ressonar al moll guixolenc amb la potència dels himnes d'una pàtria somiada.

People have the power va ser l'únic bis d'una nit en què Patti Smith va conjurar les forces tel·lúriques i musicals perquè els assistents es retrobessin amb una llegenda que va començar a forjar-se fa dècades. No en va, va homenatjar Gay Mercader, el primer promotor que la va portar a actuar a l'Estat, un llunyà 1976.

Mística, plena d'energia i geni i figura a perpetuïtat, va respondre de la millor manera als qui, després d'hora i mitja de vetllada, li reclamaven més rock'n'roll: «Rock'n'roll? It's up to you, motherfuckers!».